Menu
20 d'abril de 2024
Quan es visita una catedral per primer cop, un gest mecànic obliga la majoria de visitants a treure’s el telèfon mòbil de la butxaca per immortalitzar-ne la magnificència arquitectònica, i, per testimoniar-hi la seva presència, a situar de vegades les seves cares en un primer pla. Són unes fotografies que potser no seran les millors que se n’hagin fet mai, del recinte patrimonial, però sí les que han fet amb els seus mòbils, i punt; tan sols per haver-hi estat i poder-ho justificar amb una imatge ja es minimitza qualsevol objecció estilística. Cinc minuts observant a Tortosa aquest exercici d’inconsciència humana, dels qui sembla que es fotografiïn amb una verge caiguda del cel sense haver-ne vist mai cap, dona per pensar en això i més. Ara, com a mínim, la nova plaça del davant de la catedral, que hi substitueix uns edificis que no la deixaven veure l’Ebre i en minoraven l’opulència a ulls de tothom per haver de veure-la de tan a prop, permet als turistes fer-s’hi millors les selfies. I la seva façana barroca llueix més.
Faig aquest testatge antropològic per la Festa del Renaixement, en un primer juliol postpandèmic amb força afluència turística, i els resultats que n’extrec proclamen la imaginada realitat: a Tortosa, el reformulat skyline de postal que capitaneja la catedral a la vora del riu ha fet pujar de categoria la ciutat. “Hem de fer aprendre l’anglès als nostres cambrers, i això ja és novetat”, argumenta un restaurador de la zona. Però no és llautó tot el que brilla —com el que ara en revesteix les portes però modificarà la seva tonalitat per l’erosió solar—, ja que amb el model turístic que s’hi ha implantat des dels últims arranjaments (de l’entorn i de la mateixa catedral) també s’haurà de decidir si l’imponent edifici iniciat al segle XIV segueix sent un espai de respecte religiós i històric exclusivament o un nou punt de visita al mapa del sud català, al costat de Ports Aventures, Costes Daurades i Birdwatchings al Delta de l’Ebre, explotat turísticament.
Una ciutat amb catedral pot oferir al món un producte ric en beneficis econòmics que no pot ignorar (per molt que s’hi negui). En el cas de la de Tortosa, tot i tenir a anys llum la possibilitat de competir turísticament amb catedrals com la de Barcelona, “ha passat de ser un patrimoni allunyat dels ulls del visitant a poder presentar una imatge que té consonància amb el seu gloriós passat”, opina Jordi Mulé, economista reusenc que es va enamorar d’una tortosina i s’hi va acabar casant; amb ella i amb la ciutat.
Fixin-se: les catedrals es troben als imants de nevera, als vinils dels autocars, a les sèries, en un videoclip de C Tangana i, a Tarragona, als ascensors d’uns grans magatzems comercials. I aquests només són uns quants exemples. De fet, poden ser emblemes i marques característiques d’aquells indrets que les han vist enlairar-se i, no sabem si puntualment, aparadors d’anuncis publicitaris com a la de Barcelona, on els lectors sabran que Samsung hi té des de fa mesos l’anunci d’un dels seus últims dispositius mentre durin les obres. Una acció considerada com un despropòsit per a uns i un canvi de mentalitat per a uns altres, mentre a la seu de la companyia coreana es deuen rifar la propera catedral per penjar-hi la seva nova entrega tecnològica després de la polseguera generada a la ciutat comtal. ¿S’imaginen que un nou telèfon mòbil reanomenat Galaxy Delta patrocinés les properes reformes a la catedral de Tortosa, a pocs metres de l’altre delta?
En Ferran Bel, exalcalde de Tortosa i diputat al Congrés, m’assegura telefònicament que amb els successius canvis urbanístics al voltant de la catedral s’ha aconseguit una cosa que mai no hi havia passat: el turista té més llibertat de moviment i es converteix en la principal font d’ingressos per a la zona. “Suposàvem que això passaria i no anàvem mal encaminats”, sentencia Bel. Una cirurgia estètica pensada al detall, tot i que, segons diu l’historiador tortosí Jacobo Vidal, “per pretendre fer-la massa atractiva es va poder córrer el risc de convertir-la en un enganyatall”. A més, per Vidal, seria incomprensible començar a derruir els edificis que rodegen totes les catedrals només “per plaer estètic”.
Lluny d’això ens queden les muralles que, com a mínim, sabem que ja existien al segle XVI, abraçant de cap a cap la ciutat des de l’època medieval, per un gravat de la Tortosa renaixentista que ha permès al dissenyador gràfic Josep Ramon Casals de reconstruir-les virtualment. Un document connectat a l’època en què cada generació de tortosins albirava, sense sort, l’esperança de veure algun dia l’acabament del seu temple. Si la veiessin avui, encara inacabada, desitjarien no haver sabut mai la veritat. Una veritat com una catedral.
Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier
