“Vaig estar en xoc més d’un any després d’entrar a la presó”

Núria Ortín és la directora de la Fundació Obra Mercedària. La seva experiència amb l’Orde de la Mercè, on es va incorporar l’any 2016, l’ha portat a conèixer a fons la tasca que duen a terme els mercedaris al món penitenciari. Durant els darrers sis anys la Núria ha viatjat per diversos països i continents i ha vist de primera mà les condicions en què viuen els presos dels nostres dies. Aquesta vivència ha donat peu a la publicació de ‘Condemnes compartides’, (Claret), el llibre en què ha aplegat més d’una trentena de converses amb presos i mercedaris. Aquí els oferim un petit extracte de la conversa entre la Núria i en Josep M., intern al Centre Penitenciari de Mallorca.

Núria Ortín: Quan entres a la presó, què és el primer que et passa pel cap?

Josep Maria: La veritat és que és difícil explicar el que se sent a l’entrar per primera vegada aquí. Jo vaig estar en xoc més d’un any.

N. O.: Més d’un any?

Josep Maria: Sí, crec que sí. Vaig trigar un any per començar a ubicar-me.

Et puc tutejar?

N. O.: Per suposat!

Josep Maria: El primer que et passa pel cap… Mira, sobre això només puc dir una cosa, i això és una cosa que potser és difícil d’explicar, però només es pot experimentar amb la vivència. Ningú pot saber exactament quin és el patiment que es genera aquí dins, sinó és en qualitat de pres. Ningú, ningú. És a dir, per molt que t’expliquin, o per molt que vinguis de visita i puguis entrevistar, no pots arribar a empatitzar ni a sentir correctament el que se sent en ser un pres que ha comès un error en la seva vida, un delicte, i acaba aquí totalment desestructurat, no?

N. O.: Vint-i-dos anys són molts anys…

J. M.: Sí.

N. O.: Quan a una persona li cauen tants anys de condemna i hi ha un penediment, perquè, entenc que en el teu cas hi ha un penediment?

J. M.: Clar.

N. O.: Creus que tants anys empresonat serveixen per a alguna cosa? Creus que podem validar aquest model de presó?

Josep Maria: Home, el concepte presó fa la seva funció. Això és un lloc de privació de llibertat, perquè, se sobreentén, no sé si en base a una certesa o a un prejudici, que la gent que és aquí dins és gent perillosa. Llavors, és clar, han d’acotar aquesta persona perquè no pugui reincidir o causar més dany del que ja hagi pogut provocar. Ara, això al costat de la demolició que suposa estar aquí dins, crec que, crec… buff, hi ha molt a fer. És a dir, és molt difícil explicar quan una persona queda absolutament desconstruïda; perquè jo començo a tenir dificultats i per exemple, en el meu cas, sóc psicòleg, professor de secundària i músic. Totes aquestes coses queden desconstruïdes i et quedes amb una nuesa existencial que és, francament, molt difícil de gestionar. Quan t’aixeques cada dia i no saps exactament què fer, perquè no tens possibilitats de projectar-te en res, simplement ser testimoni del temps que passa.

N. O.: Com és el teu temps aquí?

J. M.: Bé, és un temps en què un intenta ordenar-se internament en base a activitats que et puguin mantenir distret i que et donin un cert ordre de sentit en ser aquí.

N. O.: Què trobes a faltar a la presó perquè t’hi poguessis sentir millor? Ho has pensat?

J. M.: Sí. A veure, primer estar en concordança amb el que he estat durant tota la meva vida. Tingues en compte que, des que neixes fins que arribes a la presó, vas construint la teva biografia. I vas fent aquelles coses a les quals et sents cridat o vocacionat, o almenys ho intentes, els ideals que tens a la vida. Aquí, tot això queda desconstruït. No sé com dir-te. És una nuesa molt difícil de gestionar, perquè aquí no ets res. Ets un ésser humà que respira i has d’atendre, bàsicament, tres aspectes de la teva persona per sobreviure amb dignitat aquí dins: una ocupació física per no caure en deteriorament molt ràpid, una atenció mental o intel·lectual i una atenció espiritual, per a qui hi creu.

N. O.: I tu tens aquestes tres?

J. M.: Gràcies a Déu, sí.

N. O.: O sigui, aquests tres aspectes són els que t’ajuden una mica, en el dia a dia, a tirar endavant…

J. M.: A tirar endavant, ho has dit bé. Sí.

N. O.: Sense grans pretensions ni il·lusions, entenc.

J. M.: No, il·lusions no; perquè no s’ofereixen ni pots aspirar-hi.

N. O.: Et poses petits objectius a la presó? Diuen que, quan tens petites fites, és més fàcil sobreviure-hi.

Núria Ortín, directora de l’Obra Mercedària – Adrián Quiroga

J. M.: No. Simplement visc el dia a dia com es presenta i intento optimitzar el meu estat d’ànim i la meva forma de ser, i ja està. Il·lusió, per què? Jo, de què? És a dir, aquí, quan arribes, vens en qualitat de pres. Al principi, la privació sensorial és espectacular. Et sorprendria escoltar les mancances que té la gent aquí dins. Per exemple, no poder menjar amb una cullera de metall. Ja veus, sembla una cosa insignificant, no? Aquí desapareixen les olors; per exemple, jo trobo molt a faltar l’olor del mar, caminar al costat del mar o que m’acariciï la brisa del mar. Són coses que habitualment tenim quan som persones lliures, però quan som aquí dins es converteixen en una mancança espectacular.

Després, desordres sexuals. En el meu cas, gràcies a Déu, no, perquè tinc una capacitat sublimatòria per la fe que professo. Però hi ha moltes persones que aquí dins perden el sentit de l’equilibri psicològic, perquè no tenen accés al que els sosté humanament, no? És molt complicat, és molt complicat.

O menjar el mateix durant moltíssims anys de la teva vida. O no ser capaç de poder projectar-te i prendre una decisió personal sobre una cosa que t’interessi personalment, perquè no tens pista d’aterratge on fer-ho. Això és molt dolorós, i és el que fa de la presó un lloc obsolet. I, a això, afegeix que les persones que treballen aquí, per desgràcia, la seva funció està molt més propera a poder fer ús de la seva autoritat, que poder fer ús del servei humà, amb la qual cosa complica més la cosa.

N. O.: Un nou model de presó és possible?

J. M.: Hauria de ser possible. Una de les coses que més lamento és veure la diferència que hi ha entre la declaració d’intencions del que és, o hauria de ser una presó, i el que realment és. El tractament, on és?, la reinserció, on és? És a dir, només que es complís el propòsit de bones intencions que té la presó, seria un principi perquè fos més acceptable tot això, no? I no, doncs, veure’t abandonat a l’ostracisme en espera que algun dia seràs una persona lliure. I, a banda, la distància que hi ha, —i això és perillosíssim des del meu punt de vista—, entre la realitat de la presó i el que espera a una persona fora el dia de demà, és terrible. Aquí no canvia res i fora canvia tot. I aquesta transició no és viscuda. Això no és privar de llibertat, això és matar les persones a poc a poc. Estic segur que d’aquí uns anys, quan jo surti, semblarà que estigui a la lluna. No coneixeré el sistema.

N. O.: Arribes a somiar, o t’arribes a imaginar, el dia que sortiràs? O això no entra dins d’aquesta estructura psicològica que deies del dia a dia, perquè si no, no viuries?

J. M.: No m’ho vull plantejar, no m’ho vull plantejar. Vull viure el dia a dia com vingui, i ja està. Ara, si em diguessis: “quin seria el teu propòsit en sortir d’aquí?”…  Ara sento una desafecció per les persones, per la humanitat i pel sistema. Sento una desafecció horrible. I si jo pogués pagar, simplement, per estar en un lloc on alimentar el meu esperit i portar una vida contemplativa lluny de “rotllos d’aquests”, puff, bé, de cap. De cap. Durant molts anys he parlat als homes de Déu, i ara tinc una necessitat tremenda de parlar a Déu dels homes. I el silenci com a company. Això és el que m’agradaria poder fer algun dia.

Núria Ortín
Directora Obra Mercedària