2 de maig de 2024

Quan canta la sibil·la

20 gener 2024

Viena Edicions és un dels segells catalans més actius amb un ventall ampli i divers de publicacions dedicades a les humanitats. A Quan canta la Sibil·la, dedicat a la figura de la Sibil·la com a mite i a l’skhaton que se li associa, s’ofereixen dues perspectives aplegades en dos grans blocs: l’artística, treballada per Antoni Gelonch (Lleida, 1956); i la musical, elaborada pel musicòleg Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972). El llibre presenta una edició de lletra còmodament llegible i grafisme qualitatiu amb un feix d’il·lustracions a color. En conjunt, es llegeix d’una volada si la paciència del lector salva certa desorganització i reiteració d’idees a la part escrita per Gelonch en què, des de la història de l’art (iconografia i iconologia), comenta les variants del personatge i descriu les representacions pictòriques, escultòriques i en estampes. En aquest sentit, però, s’hi enyora algun quadre amb el resum de les característiques i el nombre de sibil·les en les èpoques de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, que sintetitzi les principals dades comentades en una enumeració més acumulativa que expeditiva.

D’altra banda, l’assagista i musicòleg Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972) fa gala de la seva ampla formació humanística amb digressions sobre filosofia, sociologia (el valor cultural i cultual de la sibil·la com a ritus), la psicologia i, fins i tot, disciplines no normalitzades de caràcter esotèric, en una de les parts més estimulants d’aquest segon bloc, molt ben escrit. En la vessant historiogràfica, els seus eixos teòrics són complementats per apunts sobre la institució eclesiàstica, l’associació amb el culte marià, el vincle de la difusió de la Sibil·la i el mil·lenarisme durant l’Edat Mitjana. També inclou idees antropològiques i d’arrels atàviques, així com apel·lacions a la necessitat d’encaminar-se col·lectivament cap a una nova dimensió i etapes humanes. En aquest sentit, destaca la seva percepció del ritual del cant de la Sibil·la com una experiència mística en una societat decadent, que ens relliga al nostre present. Per a Pérez Treviño, la Sibil·la representa una nova dimensió de la consciència humana (pàg. 101) vinculada a l’esperançadora estructura integral de Gebster on tot és U.

No obstant això, comenta poc —massa poc— de la música associada a la cerimònia: ni el nombre d’estrofes, ni les característiques predominants, ni l’evolució segons els manuscrits. S’hi acusa l’absència d’una sintètica guia d’audició que aporti les bases d’un comentari formal i estilístic elemental, així com de les aportacions de compositors catalans a les actuacions del Cor de Cambra Francesc Valls, realitzades a la Catedral de Barcelona entre els anys 2010 i 2019 que han comptat amb peces escrites per Cervelló, Vila i Casañas, Bonet, Pagès, Vivancos, Magrané. En canvi, sí que comenta l’enregistrament d’Ars Musicae dels anys 60 com a germen de la difusió d’El cant de la Sibil·la en un capítol breu de tarannà periodístic. En qualsevol cas, i disculpant les dues principals mancances assenyalades, el fonament d’aquest Quan canta la Sibil·la és obvi tant per l’objecte d’estudi com pel contingut que en deriva. I, a més, recordem-ho, Gelonch i Pérez Treviño ho han pogut publicar en català.