3 de maig de 2024

Un programa econòmic per a gent conscient

6 setembre 2023

Resulta a la vegada agradable i també complicat ressenyar una obra escrita per un amic. Aquest és, per a mi, el títol principal de l’autor, nascut a Igualada el febrer de 1990, qui, a més és un economista inusual. M’explico: l’economia sola no li acabava de fer el pes i va buscar àmbits més humanístics i filosòfics per obviar el buit. Pel que sembla, se’n surt força bé, ja que el que ens presenta no és una anàlisi científica (pretesament) dels dos termes, economia i ecologia. Més aviat se situa entremig: en el terreny on el “logos” i el “nomos” es puguin retrobar còmodament en una casa comuna. Una proposta intel·ligent i animadora.

Des de Montserrat, Ignasi Maria Fossas li escriu un breu i encertat pròleg. Hi estic ben d’acord. Parla per exemple de les diverses sorpreses que probablement experimentarà qui llegeixi el text. Sí, sorpreses —malgrat en el meu cas la coneixença personal— perquè no són gaire habituals. Van més enllà del que potser t’imaginaries o esperaries. Parlant de les arrels de les seves afirmacions, el monjo en cita dues: la filosofia i la fe cristiana. ¿Qui, avui dia, escriu sobre economia i ho fa a partir de coses tan poc de moda? L’autor ho fa, i sense cap mena de restricció mental ni d’afany de proselitisme de res. Com qui parla del que brolla de dintre. Com si deixés via lliure al sentit comú (no oblidem que, com diuen, és el menys comú dels sentits). Rebrotar (per reviure) per tornar a casa —el subtítol— fa pensar molt en Regain (1930) o en L’homme qui plantait des arbres (1953), dos magnífics relats de Jean Giono, per als quals no passa el temps, on el passat i el futur es donen amistosament la mà per viure de nou i obrir camins amb gran discreció. El prologuista subratlla també dues sorpreses més: el símbol de la cadira i l’acció d’enraonar. Del tot d’acord, i no cal explicar més el que ja llegireu.

Per la manera d’escriure —com si enraonés amb qui llegeix—, l’autor deu esperar, lògicament les respostes dels lectors, ja que no és partidari d’un llenguatge unidireccional. La resposta, és clar, no es donarà en el terreny de la paraula directa parlada o escrita, sinó en el canvi d’actituds que pugui experimentar qui llegeixi al llarg d’una lectura a la vegada agradable i curta (dues altres coses que poden sorprendre també en aquesta obra). Per això, disposa el seu enraonament en dues parts. La primera sembla destinada a ajudar a obrir els ulls perquè la tasca i la preocupació econòmiques no ens deixin orfes de casa. Amb un recorregut prou convincent torna a recordar els camins que han dut la teoria econòmica massa lluny de la preocupació immediata per casa nostra, allà on hi ha el nostre veritable tresor, implicats en un viatge trepidant on ningú sap ben bé on anem però, això sí, cada vegada més de pressa. Caldria, doncs, parlar pròpiament no d’una economia ecològica, sinó d’una economia eco-il·lògica. Decididament, hem perdut el nord. A alguns dels dirigents globals del nostre món els aniria bé una cura d’assossec i de realisme.

S’hi pot fer alguna cosa?

Ara bé, un cop detectades algunes de les raons de la situació, bé cal que la segona part se centri en propostes. ¿S’hi pot fer alguna cosa? No cal esperar receptes màgiques o grandiloqüents, està clar. Però sí passos, per petits que siguin, mentre siguin en la bona direcció. Passar d’un paradigma “animal” a un de “vegetal” és un canvi que pot semblar a primer cop d’ull escassament productiu, com si no toquéssim prou de peus a terra, però que de fet es mostra molt ric i esperançador. Sí: tornar a les arrels, a la convivència estreta, a la no-competició, a la naturalesa, en la mesura possible. Cap gran heroïcitat, però una mica més de seny. Menys lluita competitiva i més col·laboració. Més contenció personal i menys disbauxa. Tot plegat, no és cap programa per a herois, simplement per a gent conscient, a casa, amb el veïnat, a l’escola, a la feina. I, afegeix, en el camí de la recuperació “d’allò natural”, cal també deixar espai al Misteri en Qui naturalment vivim, ens movem i som, posem-li el nom que vulguem… o deixem-lo sense cap. El cas és no romandre en el centre de la pròpia vida, ansiosament; descentrar-se és saludable i té efectes ben evidents i que no es fan esperar gaire. Viure com més naturalment millor és desbrossar el camí cap a noves fites de llibertat i de solidaritat. Així es pot plantejar per exemple un decreixement econòmic, no com una pèrdua (de sou, de prestigi), sinó com un guany en qualitat de vida per a un mateix i per a tots “els de la casa”. En resum —per no fer més llarg el comentari que el llibre—, un gust de llegir aquestes idees fresques, i un compromís personal de fer-los cas.

No ho he dit al començament. Bernat Sellarès és un dels joves economistes del nostre país que coordinen el projecte internacional impulsat pel papa Francesc, “Economy of Francesco“. El papa ha posat la seva confiança no en mans de reconeguts economistes, sinó en les de joves emergents. Ells són el futur del nostre món (si n’ha de tenir). En aquest sentit, és tot un encert que l’autor hagi dedicat el seu text a la seva primera filla. És preciosa —ho certifico— i es diu Sofia. De moment, no fa gran cosa més que riure feliçment i sàviament, amb uns ulls radiants. Tot un símbol. Per molts anys! No us el perdeu.