En un món obsessionat per l’èxit immediat i l’impacte visual, la pedagoga i biblista Esperança Amill convida redescobrir, en una entrevista a Cruzando Fronteras, la força de la petitesa a través del seu nou llibre, Tot fent camí, en la seva edició catalana del CPL. Una reflexió sobre la fe, la paciència i la “paradoxa del regne” que neix d’un grapat de llavors portades de Terra Santa.
¿Com pot ser que una cosa tan diminuta que s’escola entre els dits canviï la perspectiva de tota una vida? Per a Esperança Amill, vicepresidenta de l’Associació Bíblica de Catalunya i directora del Secretariat d’Animació Bíblica de Tarragona, la resposta és un sí rotund, i ens fa penetrar els misteris d’un dels ensenyaments més breus però potents de Jesús: la paràbola del gra de mostassa.
El punt de partença d’aquesta reflexió no és una teoria acadèmica, sinó un record d’infantesa impregnat de terra i d’admiració. Amill relata com el seu catequista, mossèn Josep, va tornar de Terra Santa amb una petita bossa de llavors. “Ens va explicar la paràbola i les vàrem plantar”, recorda. Durant mesos, la canalla observava el silenci de la terra fins que, finalment, l’arbust va créixer tant que fins i tot els veïns tenien mostassa als seus balcons. Aquella lliçó botànica es va convertir en una metàfora vital: la fe, com la mostassa, creix de manera silenciosa, sense fer soroll, però amb una força expansiva imparable.
L’arbust davant del cedre
Un dels punts més provocadors del pensament d’Amill, plasmat en el seu llibre, és el contrast entre la lògica humana i la lògica divina. Tradicionalment, els grans imperis troben el seu símbol en el cedre del Líban: un arbre majestuós, ferm i elevat que mira de dalt a baix la resta de la creació.
Amb tot, Jesús no va escollir un cedre per parlar del Regne de Déu. Va escollir la mostassa, una planta que molts agricultors de l’època consideraven gairebé una malesa per la seva capacitat d’estendre’s sense permís. “A ningú se li acudiria plantar mostassa perquè aviat ho cobriria tot”, explica Amill. És aquesta la “paradoxa del Regne”: Déu no té necessitat d’institucions grandiloqüents ni d’èxits sorollosos per a manifestar-se. El Regne es desenvolupa en els marges, en el que és quotidià i en allò que el món sovint considera “insignificant” o “descartat”.
L’escolta en l’era del soroll
En una anàlisi que connecta l’espiritualitat amb la psicologia moderna, Amill dedica una part fonamental de la seva obra al concepte de l’escolta. En una societat “cap enfora”, en què el silenci provoca terror i les xarxes socials exigeixen una presència constant, l’autora proposa un “retorn a l’interior”.
“Déu ens va donar dues orelles i una sola boca”, fa broma citant una màxima clàssica de la catequesi, però amb una profunditat renovada. Per Amill, escoltar no es tracta només d’oir; és una intencionalitat que permet que l’exterior dialogui amb el nostre pensament intern. Critica el “filtre” que a vegades posem per a sentir només el que ens convé, i això ens empobreix i encasella. La veritable fe, sosté, neix d’escoltar no només la Paraula, sinó també els silencis del món, el clam dels qui sofreixen i les contradiccions d’una societat que parla de pau mentre es deshumanitza en la guerra.
L’“efecte papallona” i l’Església del futur
Amill també aborda la famosa profecia de Joseph Ratzinger, l’any 1968, quan vaticinava una Església que s’empetitiria i hauria de començar gairebé de zero. Lluny de veure-ho com un motiu de desànim, Esperança Amill ho rep amb esperança. Per a ella, la disminució numèrica no és una derrota, sinó una oportunitat d’autenticitat.
“No és qüestió de ser molta gent, sinó de creure realment el que vivim”, afirma. Compara la presència de la fe en la societat actual amb l’“efecte papallona”: petites accions, gestos d’acollida i comunitats sinodals on l’esperit bufa lliurement, sense el desig de controlar el creixement de la planta. Amill adverteix contra la temptació de fer “bonsais espirituals”, és a dir, d’intentar que la fe dels altres creixi segons els nostres gustos o models preestablerts. El paper del cristià, suggereix, és el d’un jardiner que prepara el terreny, però deixa que la llavor —que ja conté tot el seu potencial des de l’inici— faci la seva pròpia via.
Pelegrins de la vida quotidiana
El títol del llibre, Tot fent camí, és una invitació a viure com a pelegrins permanents. Amill, marcada pels seus viatges a Terra Santa, assegura que no cal creuar la Mediterrània per trepitjar terra sagrat. “Tota terra és Terra Santa perquè Déu es fa carn en cada persona que viu al costat nostre, sigui creient o no”.
Ser “pelegrí de la Paraula” en la vida diària significa deixar-se interpel·lar per la realitat amb els ulls i les oïdes ben obertes. Es tracta de saber seure als peus de Jesús en els moments de calma, però també implicar-se en els tràfecs del servei.
Nosaltres no som els protagonistes del creixement. Com aquelles llavors de mostassa que Amill va recollir a Cesarea i que se li escapaven de les mans d’una bufada, la fe és un do que s’escampa al seu lliure albir. La nostra missió és, simplement, no cobrir-la de pedres i estar atents per a reconèixer la seva brotada en el lloc més inesperat.
En definitiva, Tot fent camí no és només un llibre sobre una paràbola bíblica; és un manual de resistència espiritual en temps d’incertesa, que ens recorda que, en l’economia de Déu, el que és petit és l’únic que té poder per moure muntanyes.
Programa Cruzando fronteras: Haciendo camino con Esperança Amill
