A mesura que la vida passa, les coses es veuen diferents si realment hom es dona el temps d’assumir els anys i analitzar cada moment. Hi ha qui passa els dies negant l’edat que té i llavors mai podrà gaudir del que aporta la perspectiva del que s’ha viscut, l’experiència obtinguda i en alguns, una bona dosi de saviesa que cal explotar.
I quan es gaudeixen els anys, hom descobreix que hi ha coses que cal relativitzar i altres que són essencials per continuar celebrant la vida amb les seves tristeses i alegries. I quan es relativitza, les coses es veuen amb més esperança, sense necessitat de grandeses, luxes o entreteniments superflus. Ja no cal viure criticant o desitjant allò que no es pot tenir, ans al contrari, es comença a gaudir d’una esperança plena, del que és petit i senzill. Ja no calen grans números, ni ser un gran nombre, sinó tenir la certesa que la humilitat, com també la bellesa, salvarà el món.
Cal la humilitat, quelcom tan passat de moda en aquesta societat del qui més té, més vol i més val, del lluïment i la parafernàlia. Ser humil allibera i fa entendre la teologia de la disminució, de la kènosi (abaixament), el menys és més, però és també saber que es va a contracorrent. Aquest món nostre ple de pobreses, xacres i fragilitats s’entesta a dir que el que serveix és el que és exitós, eficaç, fort i atractiu. Fins i tot passa a l’Església, que li costa no deixar-se enlluernar pel món i predicar amb l’exemple, entenent que cal estar al costat dels més petits i vulnerables en el sentit més ampli.
La nostra fe té misteris difícils, però no incomprensibles si deixem modelar el nostre cor a l’estil de Jesús. Hi ha molts Jobs al món, fins i tot podem ser un Job en aquest moment concret, i s’esborren les certeses, tot s’esfondra, però és llavors quan la humilitat, el fet de sentir-se poca cosa, esdevé transformador molt endins i la vida té un altre color. El color, com diu la cançó, de l’esperança. Que aquest any del Jubileu de l’Esperança ens serveixi d’aturador per transformar el més íntim de nosaltres.
