L’exitosa visita de Lleó XIV a Espanya ha confirmat la popularitat d’un papa que no ha defugit qüestions com la immigració, la guerra, els feminicidis, els abusos, l’explotació laboral, l’avortament, l’eutanàsia o la polarització política. Ho ha fet amb missatges humanistes, pacifistes, de concòrdia i progrés, rellançant una doctrina social que alguns sectors de l’Església encara desvirtuen. Això l’ha convertit en un referent moral en un món convuls i mancat de lideratges inspiradors. El papa ha demostrat ser al costat dels més vulnerables: persones amb discapacitat, sense llar, en situació de pobresa, reclusos i migrants.
Tanmateix, fent d’advocat del diable, i més enllà de les crítiques legítimes de col·lectius laics, víctimes d’abusos i grups de dones, he trobat a faltar més presència femenina als actes papals. Les dones no han format part del seguici, ni tan sols com a escortes; tampoc han tingut un paper rellevant més enllà d’algunes lectures. Les religioses han quedat relegades a les grades, com unes fidels més, o en el millor dels casos impartint la comunió. Hauria estat positiu veure abadesses, priores i altres referents femenins compartint protagonisme institucional amb els bisbes. Calen més referents espirituals femenins. M’agradaria que l’Església avancés decididament cap a la incorporació de les dones al sacerdoci, començant pel diaconat, i que flexibilitzés la seva posició sobre l’avortament, escoltant i respectant la veu de les dones, que són les que han de decidir. Tampoc no he entès per què el papa només es va reunir amb una de les associacions de víctimes d’abusos: totes mereixen ser escoltades.
D’altra banda, ha estat decebedor veure autoritats que es vanten de ser catòliques i defensen postulats excloents i poc cristians competir per la fotografia amb Lleó XIV, que va rebre els aplaudiments unànimes al Congrés, on, poques hores després, tornava la gresca maleducada amb noves baralles partidistes allunyades del bé comú.
Tot i reconèixer la complexitat d’organitzar el viatge d’un cap d’Estat, crec que un protocol excessivament rígid, una seguretat sobredimensionada i la manca d’espais per a la improvisació amb els fidels són aspectes millorables.
