A Jesús no el van matar perquè “ens estima”. En tot cas, per una forma molt peculiar d’amor que les autoritats religioses van considerar inacceptable. No el van matar, perdoneu-me, per cantar cançons sentimentals en un foc de camp, sinó per la por al foc de veritat, a l’espasa. Tampoc el van matar per anar a dormir tranquils, Jesusito de mi vida, sinó perquè el neguit de no dormir canviés de bàndol. I no el van matar per ser solidari de causes justes, sinó per abocar-s’hi carnalment, tocant apestats, fent caminar els coixos, fent veure-hi als cecs i ressuscitant els morts. Com una pel·li de zombies.
Davant d’això, confesso que soc incapaç d’imaginar com hauria de ser una catequesi infantil, aquesta etapa de la vida en la qual ens entestem en amagar “el veritable argument de l’obra”, com diu aquell vers de Gil de Biedma, amb l’excusa de no traumatitzar-los. Però sí que em veig en cor de dir que és inadmissible, o més aviat inapropiat, tractar l’Evangeli de manera infantil. Parlo, per exemple, del contrast entre la duresa i la franquesa dels textos que llegim a la litúrgia de la Paraula i les mel·líflues cançons que sovint l’acompanyen (algunes, amb els excractes més digeribles dels salms). O l’ús generalitzat d’una iconografia, que es pretén moderna sense ser-ho en absolut, que potencia l’aspecte infantil i xiroi d’un Jesús-amic imaginari amb frases que ben bé poden servir per qualsevol xerrameca de l’autoajuda.
Potser vaig errat, però diria que la tradició judeo-cristiana es caracteritza per trencar el vincle infantil amb Déu i assumir l’adultesa de la condició humana. “Que la vida va en sèrio”, tornant al poeta. De l’Aliança de Moisès a l’Eli eli lemà sabactani, fins a les experiències contemporànies autènticament cristianes, la promesa de Déu passa indefectiblement per la creu, és a dir, per la realitat adulta, concreta i encarnada. De vegades, descarnada.
No sé si un dels motius que molts adolescents deixin de creure en Déu, avui, té a veure amb la manca de referents cristians quan necessiten deixar enrere l’etapa infantil, edípica, que alguns s’entesten en continuar com si mai no ens féssim grans.
