Al terme municipal de Cardona no hi ha cap mena de rèplica del monumental conjunt de pintures al fresc que, entre 1508 i 1521, va dibuixar Miquel Àngel Buonarroti sobre la volta d’un dels espais més cèlebres de la Ciutat del Vaticà. No obstant això, en aquesta petita localitat de la comarca del Bages hi ha un indret visitat cada any per centenars de persones que és conegut amb el mateix nom de la sala del Palau Apostòlic on va deixar la seva empremta inesborrable el gran artista italià del Renaixement.
Diuen que fou Antoni Deig Clotet (1926-2003), bisbe de Solsona entre 1990 i 2001, qui va batejar aquest espai amb el nom de Capella Sixtina durant una visita al parc cultural de la Muntanya de Sal de Cardona. Ho va fer després de contemplar la singular bellesa amb què, al final d’una galeria sense sortida, es manifestaven els diferents plegaments i vetes del jaciment i la seva diversitat de minerals.
Els orígens d’aquest jaciment geològic únic en el món se situen fa 40 milions d’anys, amb la irrupció a la superfície de les sals dipositades per l’evaporació d’un mar en l’interior de la península ibèrica. Una dada que impressiona és que els 120 metres d’alçada de la muntanya són només l’extrem superior d’un diapir —estructura geològica en forma de cúpula—de més de dos mil metres de profunditat.
L’or blanc
Abans de la irrupció en les nostres societats d’un aparell tan modern com és el frigorífic, la conservació dels aliments es feia gràcies a la sal, un producte que avui coneixem únicament com a complement alimentari que serveix per donar un toc de sabor als àpats, oblidant el paper imprescindible que, durant molts mil·lennis, va jugar aquest mineral en la nostra alimentació.
Explotada des del Neolític (4500 aC), a partir de l’edat mitjana la Muntanya de Sal de Cardona va servir per forjar l’enorme poder econòmic dels senyors de Cardona. No en va, el llinatge dels Cardona (coneguts com “els senyors de la sal” i “els reis sense corona”) va ser un dels més influents en la política catalana medieval. L’imponent castell de Cardona, construït fa més de dos mil anys i residència dels Cardona, no té cap altra finalitat que la custòdia d’aquest bé tan preuat com és la Muntanya de Sal.
L’any 1912, mentre el procés evolutiu dels frigorífics avançava inexorablement cap a la implantació total en les societats del primer món, l’enginyer català Emili Viader va descobrir a Cardona la potassa, un mineral útil per a la fabricació d’explosius. A les portes de la Primera Guerra Mundial, el jaciment de potassa —el primer que va ser descobert a la península ibèrica— va passar a ser explotat per la Unión Española de Explosivos, una empresa que tingué una gran presència en la indústria química i armamentista durant un segle XX la primera meitat del qual va estar marcat per dues conflagracions mundials i, a casa nostra, per la Guerra Civil Espanyola.
A pocs metres de la capella batejada pel bisbe Deig, hi ha un petit altar amb una figura que no pot faltar en un lloc com aquest: Santa Bàrbara, patrona dels miners, que celebren el seu dia cada 4 de desembre, juntament amb altres professionals vinculats amb els explosius, com són els artillers, els picapedrers o els fonedors. Es calcula que durant els prop de setanta anys en què el jaciment va ser controlat per aquesta empresa amb seu a Bilbao, van morir una vuitantena de treballadors en les profunditats de la mina. Una estàtua de bronze que reprodueix a escala real la figura d’un miner, obra de l’artista Ramon Oms i Pons, els recorda just a l’entrada de l’àrea museogràfica de La Muntanya de Sal.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
