17 d'abril de 2025

‘No hi ha paraules’, de Francesc Torralba: un tractat sobre el dol que fa pensar en els clàssics

27 novembre 2024

Del centenar de llibres escrits per Francesc Torralba, el que comentem avui deu ser el primer que cal llegir «havent-se descalçat» abans. Cal posar-s’hi amb gran respecte i desig de sintonitzar-hi. El subtítol en dóna l’explicació: es tracta d’assumir la mort d’un fill. Ens posem a fer-ne la recensió «amb temor i tremolor», com demanaria el filòsof danès amic de l’autor. Ens agradaria que aquest comentari fos encertat i balsàmic per a un dolor tan excepcional.

Dedicar dues-centes pàgines a rememorar i pair un fet com aquest no semblarà pas gaire llarg a ningú; més aviat es fa curt un cop t’endinses en la lectura. Es llegeix d’una tirada de tant que l’esforç d’entrar-hi s’hi veu convidat d’una forma tan generosa i humil. Generosa, perquè t’introdueix en la intimitat de l’autor; humil, perquè ho fa amb absolut respecte no sols per la persona que llegeix sinó també per les que hagin patit una desgràcia similar. A peu pla, com si diguéssim. Com una conversa que comunica sense imposar res, en molts moments com un pensar en veu alta, un esplaiar l’esperit torbat.

El llibre té una estructura en tres parts –com explica en el pròleg–: el fet luctuós, els aprenentatges que se’n pot traure, i uns pensaments de Kierkegaard que l’autor glossa. Les tres parts són desiguals, com és natural. El pròleg rememora el fill mort d’accident amb vint-i-sis anys, i tot allò que el fa valuós. Així rebem la clau de lectura. Cadascú, diu l’autor, fa front al dolor com pot i d’acord amb la seva manera de ser. Ell té l’hàbit d’escriure i, per tant, era d’esperar un llibre sobre el malastre. Però no a cop calent: l’accident fou el 14 d’agost de 2023, i el llibre ha sortit l’octubre de 2024. Evidentment, no hi ha una mesura temporal fixa per al dol; però no convenia gaire proximitat als fets. Allunyar-se’n prou no sols fa possible trobar paraules quan «no hi ha paraules», sinó també cuinar a foc lent la reflexió que es vol oferir al lector.

La primera part (pàgines 25 a 48) és un relat en forma de dietari. Escarit, amb detalls que fan pensar en el guió d’una pel·lícula, ressegueix tot el darrer dia del fill, l’Oriol. Hi queda retratat a través del comportament vital, alegre i impulsiu de persona jove i plena d’energia. El pare va pràcticament tot el temps en segona fila, seguint-li els passos. La ruta té prou precisió perquè el lector se’n pugui fer cabal. Però quan arriba el moment tràgic de l’accident, l’autor manté una reserva pudorosa: no ha vist ni sentit res, cosa explicable per la distància d’edat i de forces. Els únics crits que apareixen són els del pare que comença a preocupar-se perquè no veu el fill i el crida. A partir d’aquí, el misteri de la mort accidental queda preservat, sense concedir ni un gram a la imaginació. Les escenes que es produeixen amb el rescat del pare, ben localitzat, i la difícil recerca del fill en una zona d’accés impossible, donen a entendre una caiguda o relliscada per un pendent mortal. La darrera paraula sobre l’accidentat és també al·lusiva: un sac al costat de l’helicòpter que conté un cos sense vida. La resta, amb el retorn al poble on hi ha la família, el trobament i el dolor compartit tanquen sense cap concessió barroca un dia que no s’esborrarà mai de la memòria dels protagonistes.

La segona part («Aprenentatges difícils», pàgines 49 a 136) procura narrar el cúmul de sensacions, idees i sentiments del període de dol, amb l’esperança que puguin ser d’utilitat a algun lector que passi una situació semblant, sense cap desig de donar lliçons a ningú ni d’imposar cap clixé interpretatiu. És narrativa, continguda dins del possible. No entra en valoracions, per bé que desitjaria que fos punt de partença d’una vida «diferent», amb un abans i un després. Està organitzada en catorze breus apartats, suposem que per mirar d’endreçar un flux vital difícilment organitzable. Lògicament, s’hi repeteixen algunes coses, altres queden gairebé intuïdes. Repassen diferents punts de vista, sempre amb el fet dolorós com a nucli però mirat amb molt detall i precisió. El bon fer magisterial de l’autor s’hi trasllueix en l’esforç d’abastar tots els caires del dol, amb les transformacions personals que comporten. Gairebé un tractat que fa pensar en els clàssics de totes les èpoques.

La tercera part («Paraules del filòsof», pàgines 137 a 204) respon a l’especial relació entre Torralba i «el seu filòsof de referència», Søren Kierkegaard. En catorze remeses en pren un conjunt de frases i hi dóna voltes, ara ja més com un exercici filosòfic prou ric i suggeridor per al lector. Hi trobem també irisacions variades al voltant del tema central de la mort.

Per acabar-ho d’arrodonir, un epíleg, que no vol ser una conclusió lògica sinó una lliçó de vida apresa entre llàgrimes. «La mort d’un ésser estimat ens fa més humils, més magnànims i compassius»: és la descripció d’un renaixement. Cal agrair al professor Torralba aquesta lliçó, apresa a un preu tan greu i costós. Val la pena llegir-la.