L’última edició de l’espai de diàleg i reflexió Cruzando Fronteras gira sobre un dels temes més universals, silenciats i delicats de l’existència humana: la mort, el dol i el comiat dels éssers estimats. Per tractar aquesta complexa realitat, el programa compta amb la participació de Quique Fernández Manzano, diaca permanent a l’arxidiòcesi de Barcelona, coordinador de l’Escola d’Animació Bíblica, autor espiritual i, de manera molt significativa per a aquest col·loqui, ministre que dedica tots els dilluns de l’any a la pastoral en un tanatori. Al llarg de gairebé cinquanta minuts de conversa reposada, profunda i farcida de proximitat humana, l’entrevista desarma els tabús contemporanis al voltant del final de la vida, oferint claus pastorals, psicològiques i profundament evangèliques sobre com transitar el dolor.
El tabú de la mort i la perspectiva del traspàs
El diàleg s’inaugura plantejant una paradoxa fonamental: tot i que la mort és l’únic destí segur i universal de tots els qui neixen, poques vegades es pronuncia en veu alta o s’integra amb naturalitat en les converses quotidianes i en la mateixa acció pastoral de les comunitats. Fernández atribueix aquest fenomen a una concepció errònia de la mort com un punt final absolut i un fracàs existencial. Enfront d’aquesta visió desoladora, proposa recuperar la riquesa d’expressions arrelades en la cultura popular —com el terme català traspàs—, que defineixen l’esdeveniment no pas com una aniquilació, sinó com una porta d’accés o un trànsit cap a una altra riba.
Des de la seva experiència setmanal al tanatori, el diaca subratlla que el primer que es palpa en aquests escenaris és un dolor immens, equiparant els qui pateixen la pèrdua d’un ésser estimat amb els «més pobres» d’aquest món, aquells que s’han quedat sense el seu tresor més gran. Això no obstant, insisteix que la tasca d’un acompanyant espiritual no consisteix a banalitzar el patiment, sinó a aportar un sentit fonamentat en l’esperança cristiana, recordant als familiars que el vincle d’amor roman viu.
La diversitat de rostres del dolor
Un bloc central de l’entrevista aprofundeix en com els diferents rostres de la mort condicionen radicalment l’acompanyament. Fernández distingeix entre aquelles pèrdues previsibles —com la defunció de persones ancianes, on la mort es concep de manera més natural i s’entén com un descans— i els cops imprevistos de la vida: accidents de trànsit, malalties fulminants o tragèdies especialment colpidores com el suïcidi d’un fill.
Aquestes morts de sobte funcionen, en paraules del ponent, com un veritable «cop de martell» en l’ànima que trenca els esquemes de qualsevol família. Davant de situacions de tal magnitud, el marge per a l’error humà és mínim, per la qual cosa s’exigeix un tacte exquisit indissoluble de la tendresa. Seguint l’escola pedagògica de Jesús, l’acompanyant s’ha de situar en el lloc de l’altre, oferint únicament allò que a un mateix li agradaria rebre en una hora tan fosca. Així mateix, es tracta la necessitat ineludible de respectar els temps psicològics del dol, comparant-lo amb una digestió o amb la lenta maduració dels fruits sota el sol: pretendre accelerar artificialment els processos o imposar pautes rígides condueix inevitablement al fracàs emocional.
“I am going home”
L’entrevista s’enriqueix amb la inserció d’una pregunta-testimoni sorpresa a càrrec de la germana Noemí García, missionera que ha desenvolupat la seva tasca a l’Índia —específicament acompanyant persones en els seus últims moments al centre Nirmal Hriday (Kalighat) a Calcuta— i en diverses geografies d’Amèrica Llatina. Noemí comparteix com l’experiència de la mort de la seva mare i el servei que va desenvolupar posteriorment al costat dels moribunds van desterrar les seves pròpies pors i inseguretats sobre què dir o què fer. Relata l’impacte commovedor d’una anciana que, després de dies de silenci i barreres idiomàtiques, va aplegar les seves últimes forces per dir-li: «Sister, I’m going home» («Germana, me’n vaig a casa»), convertint el trànsit de la mort en una revelació de la presència de Déu i en un agraïment a la mera presència silenciosa.
Aquest testimoni evoca en Quique Fernández una reflexió profunda sobre la mateixa fragilitat ministerial i la importància del verb «fer» i «deixar-se fer» per Déu. Per il·lustrar-ho, comparteix un episodi íntim i commovedor: la defunció del seu germà petit i el moment en què ho va haver de comunicar a la seva mare anciana, cega i postrada en una cadira de rodes. Auxiliat per la fe senzilla i per la memòria de la cançó litúrgica del Pescador d’homes que la seva mare canta cada diumenge a la residència, va aconseguir transformar el dolor de la pèrdua en la certesa que el Senyor havia vingut a buscar el seu fill amb la barca, demostrant que la fe no anul·la el dolor, sinó que el banya de llum transcendent.
Litúrgia, exèquies i la pastoral dels vius
Cap a la recta final, el col·loqui examina la praxi litúrgica entorn dels funerals i vetlles, reivindicant-los decididament com una pastoral dels vius. Les homilies i els signes exequials no s’estructuren en funció del difunt, sinó com un bàlsam i una eina de sentit per a aquells que continuen caminant a la terra. S’analitzen amb realisme qüestions pràctiques de gran rellevància eclesial:
El paper de les vetlles: Encara que inicialment vistes amb recel pel risc de prolongar el patiment, es revaloren com a espais comunitaris on es constata l’amor rebut i es canalitza l’escalf humà en imitació a la visita de Jesús a Llàtzer.
La relació amb les exèquies laiques: Lluny de considerar-les enemigues a batre, el diaca advoca per acollir-les des del respecte absolut a les creences i decisions de les famílies, obrint escletxes de diàleg i buscant punts de trobada en lloc d’alimentar la confrontació cultural.
L’ús de la música i la intervenció familiar: S’advoca per una flexibilitat comprensiva davant els gusts musicals o els homenatges espontanis dels nets, demanant un equilibri entre el rigor litúrgic i la calidesa humana, reservant els elements festius o records biogràfics per als seus justos canals.
La corresponsabilitat eclesial: Es defensa el paper indispensable dels agents pastorals laics i religiosos als tanatoris, recordant que la seva tasca organitzada és una benedicció per suplir les urgències i pobreses estructurals de les parròquies.
L’entrevista conclou amb una síntesi magistral que resumeix la filosofia vital i pastoral de Quique davant del misteri últim de l’existència. Lluny d’eludir l’aflicció, proposa una fórmula algebraica tan senzilla com exigent: “Tristesa més acceptació és igual a esperança”. L’acceptació madura de la nostra condició mortal i de les pèrdues que patim és l’únic pont vàlid per evitar la rebel·lió estèril i abraçar la pau, integrant Déu no com un contrincant, sinó com l’aliat definitiu en el viatge cap a l’altra riba.
Programa Cruzando Fronteras: Todos moriremos y casi nunca hablamos de ello
