Menu
27 d'abril de 2024
El missatge de Mahatma Gandhi, fundat en una pràctica rigorosa de l’espiritualitat hinduista, ve sostingut per l’exemple d’una rígida ascesi interior i per una moral dura i està basat en la lluita contra els prejudicis i en el respecte a tot ésser humà. Gandhi era un enigma tant per als seus seguidors com per als seus enemics. Fou el líder espiritual de la independència de l’Índia de la Gran Bretanya, però, al mateix temps, amic dels anglesos i defensor d’algunes de les seves iniciatives bèl·liques. Era capaç d’una devastadora campanya contra l’ocupació, però, a la vegada, implacablement crític amb la submissió dels seus quan es desfogaven amb la sang. Era un home que se sentia lliure com un ocell, fins i tot quan es trobava en una presó.
Cap persona sensata dirà mai d’estar a favor de la guerra. Així com Gandhi amb les seves accions excloïa l’ús de les armes, massa fàcilment se l’ha col·locat en el panteó del modern pacifisme extrem. Seria suficient llegir-lo amb atenció per evitar una interpretació massa unilateral.
La covardia és el sentiment més nefast en la visió de Gandhi. Impedeix de valorar el que és just i perseguir-ho. Impedeix, en darrer terme, sentir-se part activa d’una col·lectivitat, treballar pel seu progrés. Segons ell, cal reduir els armaments, evitar les guerres, fomentar el diàleg i les discussions que són preferibles, però no quan aquests són un símptoma d’impotència.
Mahatma tenia una benèvola consideració sobre el gènere humà. Deia: “No hem de pensar en grans coses, sinó en les bones. Els homes són una mescla de bondat i de maldat, en els quals, però, preval la bondat”. És la tesi oposada en boga, en la primera dècada d’aquest segle nostre, propugnada i defensada pels neocon americans per als quals, igual que Thomas Hobbes, homo homini lupus. El món, per ells, no és altra cosa, que una jungla en la qual preval la llei del més fort.
Amb aquests ingredients, propis d’un polític atípic, més propis d’un líder filòsof que d’un estratega, es va entregar, amb cos i ànima, per conduir una massa que, tal vegada, sense comprendre’l, el seguia. Va traduir el pensament en accions espectaculars i inèdites, va introduir en el vocabulari polític conceptes com la desobediència civil. Considerava que és inútil lamentar-se estèrilment de la prevaricació dels poderosos, que existeix una responsabilitat individual, una llei moral que està dins nostre i que ens ha de guiar fins i tot contra els reglaments i les jerarquies.
En el lideratge ètic de Gandhi té un especial valor el mitjà per assolir la missió. L’objectiu és clar: la independència de l’Índia de l’imperialisme britànic, però Gandhi defensa un mitjà no violent, a través de la no cooperació. Respecte el fi, va aconseguir, aviat, moltes adhesions, però pel que fa al mitjà, Gandhi va haver de treballar molt per inculcar aquesta idea als seus seguidors. Per persuadir els seguidors d’aquest mitjà no violent, Gandhi cerca complicitats en la tradició del poble hindú, especialment en els textos sagrats de l’Hinduisme i fa veure als seus que la no violència no és una invenció personal, sinó l’arma més forta que hi ha i que l’Índia ha de ser exemple en el món sencer d’una conquesta que no comporti el vessament de sang i la mort d’innocents.
Mostra un valor molt rellevant en el lideratge: la fidelitat a la crida, a la missió, al poble. Al seu criteri, el que espera el poble d’un líder és que sigui fidel, capaç de sacrificar-se per la missió i de donar, si s’escau, la seva vida. La infidelitat a la missió, ja sigui per por o per comoditat, té, com a conseqüència, la desconfiança del poble i la crisi de credibilitat del líder.
Contra la tesi del Gandhi revolucionari, cal subratllar que Gandhi era un amant de l’ordre i de la jerarquia. Entenia que l’odre és el que ve donat quan hi ha justícia, mentre que quan l’ordre és imposat per la via coercitiva, no és ordre el que hi ha, sinó por. Per això, Gandhi, era partidari d’un nou ordre, d’un ordre que brollés de la justícia i no de l’imperialisme britànic. Sorprèn, en aquest discurs de Gandhi, la moderació amb la qual es refereix a la força d’ocupació. És propi del seu lideratge la cerca de les paraules més escaients. No pretén encendre la còlera, ni animar el ressentiment, sinó potenciar un moviment basat en el no violència.
Gandhi transcendeix el maniqueisme, la visió negativa de l’altre i evita atiar el sentiment d’animadversió contra els britànics. Adverteix els seus col·laboradors i seguidors a no deixar-se dominar per la ira. No nega que hi hagi motius per sentir aquesta passió tan tòxica, però els exhorta a dominar-se, a mantenir la disciplina mental i física, a prendre distància d’aquesta passió i a no perdre de vista la missió i romandre indiferents a les provocacions. Exhorta el poble a ser coratjós, a ser tenaç, a no defallir en la persecució de la missió. Relliga la seva lluita col·lectiva amb altres lluites que han tingut lloc en la història de la humanitat i els esperona tot fent-los veure que el canvi és possible, que en altres moments històrics s’han esdevingut transformacions que, senzillament, semblaven del tot improbables.
“La història del món -diu Gandhi- és plena d’exemples d’homes que són elevat al nivell de caps gràcies a la sola força de la fe en si mateixos, del coratge i de la tenacitat. Fins i tot nosaltres, si aspirem sincerament al swaraj i som impacients a aconseguir-ho, hem de tenir una fe semblant en nosaltres. Les nostres files creixeran i els nostres cors es reforçaran com més creixi el nombre dels arrestats per part del govern”.
En la sessió del 8 d’agost de 1942 a Bombai, l’All-India Congress Commitee, l’assemblea directiva del Partit del Congrés, va aprovar la resolució Quit India, que va obrir la porta a la immediata independència del país. En el parc de Gowlia Tank, Gandhi va convidar la població a la desobediència civil i a actuar com una nació independent. El dia següent, Gandhi i molts altres exponents del partit foren arrestats. El discurs en anglès fou seguit d’un altre pronunciat en hindi.
Diu Gandhi en el Quit India: “No tinc altres armes que l’amor per exercitar la meva autoritat sobre qualsevol persona”. Entén aquesta missió com una renúncia, però, a la vegada, com un projecte que dota de significat la seva existència i per al qual està disposat a donar-ho tot, o més ben dit, a perdre-ho tot. El lideratge ètic és, tal com hem vist, una donació sense recança, una entrega sense càlcul, la plena disposició a donar-ho tot per la missió.
Rigorosament fidel a allò essencial de la tradició hindú, Mahatma Gandhi, no va acceptar, no obstant això, la immobilitat dels principis i va plantejar la necessitat de qüestionar certes pràctiques o creences, explicables, tal vegada, en un altre temps, però injustificables, al seu criteri, en la seva època. La filosofia de Gandhi se’ns mostra com un exemple de fecundació dels valors eterns d’una antiquíssima espiritualitat oriental per una sensibilitat moderna, més atenta a la valoració de la persona concreta, aportada per Occident.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
