Aquest mes de setembre de 2025 ens ha portat dues imatges ben diferents des de Roma i el Vaticà. D’una banda, centenars de persones catòliques LGTBIQ+ van travessar la Porta Santa de la basílica de Sant Pere del Vaticà en el marc del Jubileu de l’Esperança i, de l’altra, la multitudinària canonització de Carlo Acutis i Pier Giorgio Frassati.
Ambdós esdeveniments tenen un profund pes simbòlic. El primer constitueix un fet històric, força silenciat i sense gaire rebombori mediàtic pel que hem pogut veure, però transformador: l’Església reconeix —tot i que de manera molt discreta— que tots els cristians, cristianes i cristianis són pelegrins d’esperança de ple dret. El segon esdeveniment, també ben rellevant, ha estat una festa d’alegria per a milers de joves i famílies que veuen en Acutis i Frassati exemples de santedat en clau contemporània.
Pel que fa als mitjans i a la repercussió social, però, la irradiació mediàtica de la canonització va relegar gairebé per complet el pelegrinatge jubilar. Aquest eclipsament planteja algunes preguntes de fons: quin lloc mereixen totes aquelles persones que, ja actives dins l’Església, encara són presentades com a “perifèria” o com a col·lectiu que “cal integrar”?
La presència de 1.500 persones d’arreu del món —joves, famílies, religiosos, ancians o activistes pastorals, entre d’altres— es va presentar com a pelegrinatge de fe i, com va dir un dels participants: “No hem vingut a reclamar un lloc, hem vingut a mostrar que ja el tenim en Crist”.
El papa Francesc va ser qui va impulsar aquest gest i va voler que figurés dins l’agenda d’actes del Vaticà, cosa que no va passar sense aixecar polseguera. Ara, sota el pontificat de Lleó XVI, esperem encara més obertura i reconeixement del que ja existeix des de sempre.
La coincidència d’aquests dos esdeveniments no crec que sigui un simple atzar del calendari. En realitat, reflecteix la tensió entre el visible i l’invisible dins la vida de l’Església. La pregunta és inevitable: per què continuem parlant “d’integrar” les persones LGTBIQ+, com si estiguéssim fora, quan en realitat ja som dins —batejades, confirmades, treballant a les parròquies, moviments i entitats d’Església? El que falta és visibilitat i reconeixement, no expulsió o aïllament (com tantes vegades ha passat i continua passant) quan fan explícita la seva forma de ser i d’estimar.
La impressió que encara es dona des de la institució és que uns cristians estan al centre i els altres han de ser convidats a entrar. El Jubileu va ser un recordatori que l’esperança no és abstracta, sinó que s’encarna en la vida concreta de les comunitats i de totes les persones.
És comprensible que la canonització d’Acutis i Frassati aclaparés l’atenció mediàtica. Però també és preocupant que el jubileu del col·lectiu LGTBIQ+ passés gairebé inadvertit. La invisibilització és també una forma de marginació. Esperem que, amb el temps, la normalització porti a no haver ni tan sols de convocar un “jubileu explícit”, sinó que tothom es pugui sentir segur i reconegut dins l’Església, i que deixem de parlar “d’integració o tolerància” per començar a conèixer i celebrar la diversitat.
Maria Mercader
Docent i membre d’Alcem La Veu
