Un dels moments particularment interessants del recent viatge del papa Lleó XIV a Espanya ha estat la seva trobada amb els membres del parlament (diputats i senadors) i el discurs que els va adreçar, molt llargament ovacionat.
No és, certament, la primera vegada que un papa s’adreça a una cambra legislativa. Ho va fer per primer cop Joan Pau II davant del parlament polonès (1999) i, més tard, del parlament italià (2002). Benet XVI es va adreçar al parlament alemany (2011) i Francesc al Congrés dels Estats Units (2015). Els papes han adreçat també discursos a assemblees internacionals com ara l’Assemblea de les Nacions Unides (Pau VI el 1965; Joan Pau II el 1979 i el 1995; Benet XVI el 2008; Francesc el 2015) o el Parlament Europeu (Joan Pau II el 2008, Francesc el 2014).
Aquestes trobades s’han d’emmarcar, doncs, en la normalitat de relacions entre l’Església i els estats, plenament justificades per l’estatus internacional del Sant Pare, com a cap de l’Església universal. La Santa Seu és reconeguda històricament amb la seva personalitat internacional (a banda del minúscul estat del Vaticà, amb una personalitat formalment diferenciada) per un alt nombre d’estats del món, amb els quals manté relacions diplomàtiques estables. Amb molts d’aquests estats té formalitzats acords internacionals, que regulen les seves relacions. Alhora, la Santa Seu gaudeix de l’estatus de membre observador de les Nacions Unides o el Consell d’Europa.
En el cas d’Espanya, es tracta de la primera ocasió en què un papa es troba amb les cambres legislatives. Això és notable. Però no hauria de sorprendre si es tenen en compte les històriques relacions diplomàtiques entre l’Estat i la Santa Seu (des del mateix inici de la Corona espanyola) i l’existència, per mandat constitucional, de sòlids acords de cooperació entre ambdós (1976 i 1979). Això sol podria justificar una aital trobada, però aquesta ve reforçada per la singular posició de l’Església, com la confessió religiosa majoritària, profundament vinculada a la història, la cultura i la identitat espanyoles i amb una extraordinària presència en la societat.
D’altra banda, també altres caps d’estat han parlat davant les Corts espanyoles. I això no suposa cap confusió, com tampoc la presència del papa confon Església i Estat. De fet, la trobada no fou una sessió formal de les cambres —no prevista en el seus reglaments—, sinó una reunió protocol·lària en la seu de la institució. Aquestes consideracions mostren que el rebuig d’alguns parlamentaris a la presència papal no sembla tenir fonament (sens perjudici del seu dret a no assistir-hi, naturalment).
A parer meu, la intervenció papal al Congrés, amb la presència de la immensa majoria dels legisladors, ha contribuït a normalitzar i reforçar les necessàries relacions de cooperació entre l’Estat i l’Església i, segurament, ha mostrat que afortunadament algunes posicions que qüestionen l’existència d’aquestes relacions han perdut vigor polític. Això no exclou que la concreció de com hagin de ser aquestes relacions sigui quelcom sempre obert al legítim debat democràtic.
Des de la perspectiva de l’Església, aquestes trobades formen part de la seva missió de servir al món, mitjançant el diàleg respectuós amb les institucions polítiques i dins del respecte de la seva legítima autonomia, tal com va proclamar el Concili Vaticà II (GS 76), per oferir la visió cristiana de l’ésser humà i de la societat i contribuir a edificar una convivència justa i fraterna. Per això, com han fet en ocasions similars els papes, Lleó XIV va exposar alguns dels elements nuclears actuals del pensament social de l’Església: la dignitat inviolable de la persona i dels seus drets com a límit del poder polític; la necessitat de protegir la vida humana des de la seva concepció fins a la mort natural; la importància d’acollir les persones immigrants i protegir els seus drets, afrontant també les causes que obliguen a molts a fugir del mateix país; l’exigència moral de la pau i la crida al respecte al dret internacional, al diàleg, la cooperació i el desarmament; la defensa de la llibertat religiosa i del dret de les confessions religioses a participar en la vida pública.
