Magnífica Humanitas representa una de les fites més importants del magisteri social contemporani. Per primer cop una encíclica afronta de manera monogràfica la qüestió de la intel·ligència artificial, les tecnologies emergents i les seves conseqüències sobre la persona humana, la societat i la vida de les persones. No és només un document sobre tecnologia, sinó una reflexió teològica, antropològica, social i pastoral sobre el present i el futur de la humanitat. Cal recordar que és un document del magisteri ordinari pontifici i el Concili Vaticà II, a la Lumen gentium, ensenya que, fins i tot quan el papa no parla ex cathedra, els fidels han de retre un “religiós obsequi de la voluntat i de l’enteniment”.
Des de les primeres pàgines, el papa situa la qüestió en el marc de les grans res novae del nostre temps. Així com Lleó XIII va afrontar els desafiaments de la primera revolució industrial amb la Rerum novarum, avui l’Església està cridada a discernir les transformacions provocades per la digitalització, la robòtica i la intel·ligència artificial. El papa afirma, recollint les expressions del papa Francesc, que vivim un autèntic “canvi d’època”, en què el poder tecnològic penetra profundament en la vida quotidiana, modela les decisions i condiciona l’imaginari col·lectiu. Però fent servir també l’expressió “revolució digital”: una revolució és un canvi radical, disruptiu i brusc de la història i de la societat.
Magnífica Humanitas no cau ni en la tecnofòbia ni en l’entusiasme ingenu: defensa una tecnofília crítica. Lleó XIV reconeix que la tècnica forma part de la creativitat humana i pot contribuir al desenvolupament integral de les persones i al bé comú. Però també recorda que tota tecnologia és ambigua i que no existeix la neutralitat absoluta. Les eines digitals adopten “el rostre de qui les concep, les finança, les regula i les utilitza”.
“L’humanisme cristià no rebutja la ciència ni la tècnica, sinó que les assumeix amb gratitud i realisme, i les situa ‘amb els peus a terra’ dins una vocació més alta. La intel·ligència creativa de l’ésser humà és un do que pot alleujar patiments i obrir noves possibilitats, però ha de romandre ordenada al bé comú, a la justícia, a la cura dels fràgils i de la creació”.
I aquí apareix una de les aportacions més importants del text: la crítica al paradigma tecnocràtic i, especialment, al transhumanisme i al posthumanisme. Es critiquen les seves “narratives de fons”, però es condemna tota mena de transhumanisme. Això vol dir que si canvien les narratives, hi pot haver esperança.
“El transhumanisme i el posthumanisme comprenen dins una pluralitat de corrents i sensibilitats, i resulta difícil fer-ne una descripció unívoca”.
El tercer capítol de l’encíclica, atès que el problema no rau en l’ús de la tècnica en si mateixa, dedica explícitament una secció a aquestes “narratives de fons”. El papa identifica en aquests corrents una temptació antiga: la pretensió de superar els límits humans mitjançant l’esforç i construir una mena d’autoredempció tecnològica. Com he escrit al meu llibre Transhumanisme integral (Encuentro, 2025), el que critica el bisbe de Roma és la versió més reduccionista i extrema d’aquests moviments. La idea general de millorar tecnològicament l’ésser humà —que és, al cap i a la fi, el nucli del transhumanisme— és correcta i es pot reconduir des de dins amb els principis i valors cristians:
“El punt crític, a la llum de la Doctrina social de l’Església, no és l’ús de la tècnica com a tal, sinó la visió que hi subjau”.
Lleó XIV és clar: el problema del transhumanisme no és només científic o tècnic, sinó narratiu i profundament espiritual. L’encíclica denuncia la il·lusió d’una tecnologia que promet alliberar-nos de tota fragilitat humana. En molts discursos contemporanis, la vulnerabilitat, el límit, la dependència o, fins i tot, la mort apareixen com a defectes que cal corregir mitjançant les biotecnologies, la IA o la seva fusió. El papa veu aquí una deriva perillosa: quan l’ésser humà rebutja la seva condició creada i pretén una autosuficiència absoluta, acaba construint una nova Babel.
La imatge bíblica de Babel és central a l’encíclica. Lleó XIV interpreta la torre de Babel com el símbol d’una humanitat fascinada i arruïnada pel poder, per la uniformitat i per l’autosuficiència. Babel representa una civilització que vol arribar al cel sense Déu, sacrificant la dignitat humana en nom de l’eficiència. El papa alerta que aquesta “síndrome de Babel” pot adoptar avui un rostre tecnològic: la idolatria del benefici, la reducció de la persona a dades i la pretensió d’un llenguatge únic capaç d’explicar-ho tot; fins i tot el misteri humà.
Davant d’això, proposa la figura de Nehemies i la reconstrucció de Jerusalem com a model alternatiu. La resposta cristiana a la revolució digital no és la dominació ni la uniformitat, sinó la responsabilitat compartida, la sinodalitat i el treball comunitari orientat al bé comú que no exclogui els vulnerables. Aquest és un dels grans eixos pastorals de Magnífica Humanitas: les tecnologies no poden ser gestionades només per grans corporacions o elits tècniques; tota la comunitat humana està cridada a discernir-ne l’ús, denunciant, com Francesc a Laudato si’, el “paradigma tecnocràtic”.
L’encíclica desenvolupa així una antropologia cristiana del cor i del límit. Afirma que la fragilitat no és un error que cal eliminar, sinó una dimensió constitutiva de la persona humana. I el cor i no només els afectes o la raó és allò que unifica la persona. Aquesta afirmació és radicalment contrària a la mentalitat posthumanista, que somia una superació indefinida de l’home biològic. El papa recorda, seguint Sant Agustí, que la plenitud humana no neix de l’eliminació de la vulnerabilitat, sinó d’un creixement harmoniós en la responsabilitat, la solidaritat i l’amor recíproc.
Magnífica Humanitas defensa amb força la dignitat irreductible de la persona. La IA pot ajudar enormement en molts camps, però mai no podrà substituir el fet essencialment humà (el cor, l’amor) i més que humà (la gràcia de Déu). El papa insisteix que, en l’era de la intel·ligència artificial, tenim el deure urgent de “romandre profundament humans”. La màquina no pot substituir la capacitat d’estimar, d’escoltar, de contemplar o de lliurar-se als altres. El veritable progrés neix “d’un cor obert a l’altre”.
Aquesta reflexió té conseqüències socials concretes. L’encíclica denuncia la concentració del poder tecnològic en mans d’actors privats transnacionals que sovint tenen més influència que molts Estats. El papa reclama regulacions internacionals, responsabilitat ètica, alta diplomàcia i multilateralisme en una governança orientada al bé de tots i de cadascú. També insisteix en la necessitat d’una alfabetització digital i d’una cultura crítica capaç de protegir els més vulnerables.
Desarmar les paraules
Des del punt de vista pastoral, Magnífica Humanitas representa també un repte enorme per a l’Església. La nova evangelització haurà d’integrar aquestes qüestions en la catequesi, en la pastoral educativa i en la formació dels agents pastorals. No n’hi ha prou amb utilitzar eines digitals; cal ajudar les persones a viure humanament dins la cultura digital. Per tal de construir la civilització de l’amor (un tema clau que Lleó hereta de Sant Agustí), tots podem donar la nostra aportació des d’un sa realisme: desarmant les paraules, construint la pau en la justícia, assumint la mirada de les víctimes, el diàleg i promovent la “saviesa de la Paraula”.
Magnífica Humanitas és molt més que una encíclica sobre tecnologia: és una defensa contundent de la persona humana a través d’una societat transformada a la llum de la Paraula davant les formes creixents de deshumanització. Lleó XIV recorda que el futur no depèn només del desenvolupament tècnic, sinó de la concepció i praxi de la persona en la societat que siguem capaços de custodiar i promoure. I davant els somnis transhumanistes d’una humanitat autosuficient i augmentada tecnològicament, l’Església continua proclamant que la plenitud humana no es troba en la fusió amb la màquina, sinó en la comunió amb Déu i amb els altres, en el bé integral de la persona i de la societat; sobretot dels més febles.
