Menu
24 d'abril de 2025
“Jo he pres consciència de ser gran sobretot arran del canvi de desena”, em diu mig de broma en Pere Lluís Font. És quan li dic que Foc Nou el volia entrevistar, perquè quan pensava en aquest número, dedicat a la gent gran, havia coincidit que ell feia els noranta. “Em vaig jubilar als setanta, que és el màxim que la llei em permetia, però la veritat és que des d’aleshores no paro. Vaig al meu aire i, com que tinc menys coses urgents, puc centrar-me més en el que em sembla important. Des que em vaig jubilar, he fet set llibres”, m’explica.
I és que Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934), durant molts anys professor de filosofia a la UAB —“ensenyar filosofia en una universitat pública és una feina que no hauria canviat per cap altra”, m’apunta—, impulsor del Col·legi de filosofia de Barcelona, de la col·lecció “Textos Filosòfics” a Laia i a Edicions 62, membre del patronat de la Fundació Joan Maragall, de l’Institut d’Estudis Catalans i d’altres institucions de prestigi, doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, Creu de Sant Jordi —un moment, que respiro—, encara no en té prou. Ha dedicat aquests últims vint anys a escriure estudis, aprofitant feina feta anteriorment, sobre diversos filòsofs (Descartes, Kant, Pascal) o sobre qüestions que li interessen especialment, i a fer traduccions sobretot de Pascal. Ens vam conèixer quan va publicar Filosofia de la religió (Fragmenta, 2017) i el tinc un molt bon record.
¿En què està treballant, ara?
Ara estic fent un treball sobre sant Joan de la Creu, que és un dels meus amics de tota la vida. És la figura postbíblica que, Pascal a part, m’ha fet més companyia des de jove. Fa una trentena d’anys que es van publicar un parell de traduccions del seu Càntic espiritual que no em satisfeien, i llavors vaig provar de fer la meva, que ha dormit trenta anys al calaix i que ara he recuperat i he revisat, i ara estic acabant un estudi que l’ha de complementar. Gairebé fa riure, però encara tinc projectes.
¿Com és un dia qualsevol per vostè?
Em passo una bona part del temps a l’estudi llegint i escrivint, surto de casa mitja hora al matí i mitja hora a la tarda per estirar les cames, i estic més per la família. Ens ve a veure sovint el meu fill i espero sobretot les abraçades dels meus nets. M’hi entenc molt bé, amb els nets.
¿Com influeixen la filosofia i la teologia que ha estudiat a la seva vida?
Un retret que a vegades em fan els meus amics és que intel·lectualitzo massa el cristianisme. Però és que el gran descobriment de la meva vida és la compatibilitat del cristianisme amb la dimensió transversal de la cultura moderna i, per tant, la seva inculturació en la modernitat. La cultura moderna no desemboca fatalment en la mort de Déu; és com una trena que té diversos ramals, només un dels quals hi porta. Ara, la inculturació moderna del cristianisme planteja problemes intel·lectuals als quals s’ha de donar resposta de manera intel·lectualment solvent.
¿Però vostè volia ser capellà, oi?
Sí, però al seminari de la Seu d’Urgell vaig rebre la influència d’un director espiritual amb idees renovadores i, quan va arribar la repressió des del palau episcopal, vaig comunicar al senyor bisbe que jo no podia apuntar-me a aquella contrareforma i vam acordar que em prendria unes vacances per acabar-ho de pensar. Unes vacances que encara duren, perquè mentrestant em vaig convèncer que també com a laic podia realitzar el meu ideal cristià. Aleshores em vaig autoexiliar a França: a Tolosa de Llenguadoc vaig estudiar filosofia a la universitat pública i, després, teologia com a laic a l’Institut Catòlic. Allí vaig comprendre que la fe cristiana es podia pensar no solament dins de la subcultura eclesiàstica sinó també a l’aire lliure de la cultura moderna. I l’invent va funcionar.
¿I tot això abans del Concili?
Sí; em vaig llicenciar en filosofia el 1959 i en teologia el 1962, just quan començava el Concili. A la Facultat de Teologia de l’Institut Catòlic, vaig tenir la sort de trobar un mestre que és dels que van fer possible el Concili i que recordo amb molta gratitud: el rector Bruno de Soulages.
¿Vostè n’és de mestre? ¿Té deixebles?
Jo no pretenc ser el mestre de ningú. He estat molts anys professor, que no és el mateix: el professor té alumnes mentre que el mestre fa deixebles. El que tinc són amics que han estat alumnes meus i que ara són amics també intel·lectualment, però segurament que hem après tots els uns dels altres. Alguns grans pensadors no han tingut deixebles. Per exemple, Pascal: la seva herència intel·lectual està bastant dispersa (entre Rousseau i Kant, Kierkegaard i Sartre, Hume i Wittgenstein, etc.). D’altra banda, en el fet de ser mestre no tot són avantatges: a vegades es diu que el càstig dels mestres són els deixebles, perquè els pretesos deixebles malinterpreten el mestre. És, per exemple, el que devia passar amb Aristòtil, deixeble de Plató.
¿Com rep el nostre país els clàssics moderns?
Durant el franquisme, a les universitats espanyoles només s’explicava escolàstica de via estreta. Però a partir de la primeria dels anys seixanta, el règim es va obrir una mica i es va fer la recepció apressada i acrítica de la filosofia contemporània. De manera que vam tenir contemporaneïtat sense modernitat. Van caldre bastants anys perquè es fes, lentament, la recepció dels clàssics moderns, diguem de Descartes a Kant.
Que són els seus.
Jo tinc incorporats molts elements de la filosofia de Descartes o de Kant. Però entremig n’hi ha d’una orientació molt diferent. Per exemple, Spinoza és el gran precedent de Nietzsche i, juntament amb Hegel, el gran representant modern del panteisme, que no té gran cosa a veure amb el monoteisme.
¿Qui ha guanyat aquest derbi?
Potser no hi ha vencedors ni vençuts, però tinc la impressió que la cultura actual és més receptiva amb els crítics de cristianisme que amb els que el creuen viable.
I ara, ¿quina és la filosofia dominant?
L’última gran filosofia que hi ha hagut és l’existencialisme. Tot el que ve després són epígons o filosofies menors, amb un paisatge més aviat gris. Més tard ha vingut l’anomenada postmodernitat, que em sembla una paraula enganyosa, perquè suggereix falsament que hem sortit de la modernitat. Si de cas, és un mot còmode per referir-nos a un tram de la modernitat que ja ens queda enrere perquè no arriba a descriure algunes característiques essencials del present.
¿Com quines?
Per exemple, la revolució electrònica, el feminisme, la revolució sexual, la consciència ecològica, la globalització…
Ara que ha fet noranta anys, ¿com troba que tracta la societat la gent gran?
Amb menyspreu. Penso que l’edatisme és una de les coses més negatives de la cultura actual. És com una mena de gangrena que ni el pes polític del vot dels vells aconsegueix anul·lar.
¿I què n’hauríem de fer?
Ens convindria un sistema de relacions acceptable entre generacions. Els grans hauríem d’escoltar més els joves, i els joves haurien també de saber escoltar més els grans. I la família nuclear, que no inclou els avis, ho fa encara més difícil. D’altra banda, la jubilació als seixanta o als seixanta i pocs, desaprofita un tram important de la maduresa. El pedagog Lluís Folch i Camarasa deia amb molta gràcia que no es pot passar trenta anys jugant al dòmino.
Ben vist.
Ara una persona, si té la sort d’esquivar certes malalties pròpies de la vellesa, als seixanta no és vell. Abans, al poble sí que es deia: “sembla un vell de seixanta anys”. Però ara el període entre la cinquantena i la vuitantena és el d’una esplèndida maduresa.
Ah, perfecte, perquè tot just hi acabo d’entrar doncs.
Plató deia que no es pot ser rei abans dels cinquanta anys.
Mira que bé.
Jo, que tinc l’experiència d’arribar tard a segons quines coses, tinc la impressió que la maduresa ara sol arribar més tard que abans, però que també s’allarga més. Tot i que els metges, que ens han allargat la vida, no sempre ens han allargat la vida bona. En tot cas, hi sol haver un període crític que s’està retardant, però que pocs s’estalvien.
[Bitllet]
Modrego-drego
Pere Lluís Font explica una bona anècdota de l’absurd que significava, a la universitat franquista, el suposat control de la filosofia per evitar les influències que es consideraven dolentes. “El catedràtic d’història de la filosofia de l’Universitat de Barcelona, Joaquim Carreras Artau, un bon dia del començament dels anys seixanta va ser cridat a capítol pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego. Com que era arquebisbe a títol personal, solia ser designat com el arzobispo-obispo i a vegades graciosament com el arzobispo-obispo Modrego-drego. Doncs bé, el Dr. Modrego va retreure al Dr. Carreras que expliqués la filosofia de Kant a les seves classes. Carreras, que era home de missa, li va respondre que això formava part de la seva feina. Però, en contestar-li el bisbe que “tant se val, aquest és un autor poc recomanable”, es va acomiadar dient-li que ja buscaria un clergue per explicar la història de la filosofia moderna. I això va fer. Només que aquest clergue, el jesuïta Alfonso Álvarez Bolado, que coneixia més Hegel que Kant, en comptes d’explicar Kant va explicar sobretot Hegel, que interessava més als alumnes com a antesala de Marx. Això és el que hi va guanyar el senyor bisbe”.
Ramon Bassas
Director general d’Afers Religiosos
@ramonbassas
Març / Abril de 2025
