Perdonar o començar de nou

Una de les obres més suggerents que s’han escrit durant el segle XX sobre la virtut del perdó és la del filòsof i musicòleg francès, Vladimir Jankélévitch (1903-1985), publicada en 1967, amb el títol Le pardon (El perdón, Seix Barral, 1999/ El perdó, Fragmenta, 2024). Es tracta d’una obra reeixida en molts sentits. Explora les dificultats en l’exercici del perdó i el defineix com un do lliure, un acte de la voluntat, que es proposa fer net, començar de nou, alliberar-se d’una història ferida. El perdó és, en aquest sentit, terapèutic, higiènic, una operació catàrtica que permet alliberar-se del pes del passat i tractar l’altre com un ésser nou.

El perdó, tal com l’entén Jankélévitch, no és una impossibilitat, però tampoc no és senzill assolir-lo. Exigeix humilitat i, a la vegada, el temps hi juga un paper clau, perquè perdonar l’ofensa a cop calent és difícil, però amb la distància que donen els anys, és més viable el camí cap a la reconciliació. El lament de les accions injustes que es van causar en el passat és un primer pas. Això suposa reconèixer-les i tenir l’audàcia de lamentar-les públicament. El perdó també inclou aquest procés. Només es pot demanar perdó, si es lamenta, de cor, el que va passar, el mal que jo o els qui em van precedir en el govern d’una institució van causar.

La lamentació pública no garanteix la reconciliació, però és el primer pas. Cal, a més a més, rescabalar, en la mesura del possible el mal causat. El perdó, com a virtut, també exigeix aquest treball de reparació, no solament en el pla simbòlic, sinó també ètic, social, econòmic i psicològic. Rescabalar en la mesura dels possibles els mals causats tampoc no garanteix la reconciliació, però és un segon esglaó decisiu en la purificació dels mals de la memòria.

Vladimir Jankélévitch va patir, com molts altres intel·lectuals engagés del segle XX, la persecució i el desterrament. Quan escriu sobre el perdó i les seves condicions de possibilitat, no elabora un discurs ahistòric, frívol o banal, sinó que coneix com pesen els ressentiments i els rancors a l’hora de fer les paus i de donar-se la possibilitat de començar de nou. És bo llegir-lo i escoltar-lo. 

Hi ha el perdó fàcil i el perdó difícil. És senzill perdonar quan l’ofensa és lleu, quan no hi havia el més mínim indici de responsabilitat, quan una conjunció atzarosa d’elements propicia el mal. Molt diferent és, en canvi, perdonar quan hi ha hagut clara intencionalitat, quan l’ofensa és tan greu que res no torna a ser com abans, quan es pot imputar responsabilitat. El perdó no és un acte que flueixi espontàniament del cor.

És impossible determinar quant de temps cal per a perdonar un acte, quan ressentiment és capaç de resistir una persona dins del seu ésser. Com el temps de dol, és impossible determinar el temps necessari per a l’exercici del perdó. Cada vincle és únic i diferent i cadascú viu a la seva manera l’absència d’un ésser estimat. Preveure el temps que durarà el dol o el temps que es triga a perdonar una traïció és insensat. Hi ha una constel·lació d’elements i variables en joc que difícilment es poden contenir dins d’un algoritme. El temps, certament, juga un paper, però de vegades, quan ha passat massa temps, el rancor queda tan instal·lat en la pròpia interioritat, que ha fet niu i no hi ha escletxa per on alliberar-lo.

També hi ha el perdó en fals, que es formula verbalment, es pronuncia amb els llavis, però no transcendeix cap endins, de tal manera que l’ofensa queda clavada dins del pit i aquell perdó és una pura representació escènica. Aquest perdó obre un camp de confusió, perquè l’agressor creu ser perdonat, mentre que la víctima no l’ha perdonat realment i no es veu capacitada per tornar a començar. Més que un perdó, és un ritual de comiat; mentre que el perdó és un nou començament, una salutació.

El perdó és el mitjà per rescabalar el que estava trencat, però solament és possible, si hi ha voluntat de penediment i, a la vegada, capacitat de reconciliació. Si la petició de perdó no va corresposta amb la donació de perdó, l’expiació del mal no té lloc. Demanar-lo, fins i tot, suplicar-lo, no és garantia del perdó. El perdó és un acte, a través del qual, s’agafa el cor trencat i es repara. S’allibera el cor de la presó del rancor i del ressentiment; es recompon el món interior tacat per la vergonya i per la culpa i torna al seu estat immaculat. Restaura, doncs, la innocència que vam conèixer en un altre temps, una innocència que permetia la llibertat d’estimar.

Perdonar no és, en cap cas, justificar comportaments negatius propis o aliens. No és un acte de condescendència o de debilitat. No és fer injustícia; és, més aviat, transcendir tota justícia. Tampoc és, en sentit estricte, la pràctica de la justícia, perquè el perdó flueix de l’amor i no del dret; neix del cor i no de la racionalitat jurídica.

El procés de reconstrucció de teixits depèn del treball del perdó, però aquest exercici és sempre dual i no pot ser exercit de manera individual. Jo puc suplicar el perdó, però l’altre pot no donar-me’l. Puc oferir el perdó, però l’altre pot no sol·licitar-lo. Perquè el perdó tingui lloc, cal un moviment en els dos sentits, de l’agressor cap a la víctima i de la víctima cap a l’agressor.

El maltractament, la violència, l’agressió i la traïció són pràctiques inacceptables. El perdó no significa que un aprovi o defensi la conducta del que ha causat sofriment, ni tampoc exclou que es prenguin mesures per canviar la situació o protegir els propis drets. Perdonar no és fer com si tot anés bé; és un mecanisme de curació interior i això només és possible si es venç la simulació.

Allibera del verí de l’odi i de l’opressió espiritual. Un antic llibre de la saviesa xinesa diu que l’odi és una forma de compromís subjectiu que ens lliga a l’objecte odiat. A la llarga, paralitza. Envigoreix un sentiment de perill que genera, cada vegada més, un cicle de defensa, atac i venjança que l’ego sempre considera justificat.

El perdó ofereix una manera de sortir del cercle viciós. Emancipa de l’esclavitud del temor. Ensenya que sota una conducta cruel i inhumana, hi ha un cor; que més enllà dels actes que no tenen ni un àpex de valor redimible, hi ha una ànima valuosa, que l’ésser transcendeix el fet d’obrar i que la persona és més que els seus actes. En definitiva, proporciona la claredat necessària per a distingir entre el passat i el present, a la vegada, que ens dona esperança per al futur.

Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba