L’islam també pot ser progressista

Ho veiem tots els dies en les xarxes socials: gent que deixa anar insults i mostres d’odi contra l’islam en general i contra Mahoma en particular. El món musulmà seria una presó de l’esperit, un monstre reaccionari que amenaça amb devorar, per poc que ens descurem, el món civilitzat, és a dir, el nostre. Encara que els que profereixen tals exabruptes no ho saben, són els hereus d’una llarga tradició en la qual caminen de la mà la ignorància i el complex de superioritat.

Les afirmacions pamfletàries sobre els nostres veïns suposen un profund error en dos sentits diferents. Són, en primer lloc, una espècie de terraplanisme religiós: contradiuen tot el que ens diu la literatura científica. Es dona entendre que l’islam és una religió monolítica, que només admet una interpretació. L’Alcorà, com altres textos sagrats, proporciona material per a sostenir postures obertes o tancades. El problema no està en el llibre sinó en qui fa l’exegesi, que pot optar entre l’esperit i el context, o la literalitat, com si la revelació s’efectués en el buit i no en la història.

El que mai trobarem són proves d’una intolerància genètica. Només hem de fixar-nos en les sures on es manifesta respecte per les idees alienes. Els cristians i els jueus, si obren bé, trobaran la seva recompensa: “no hauran de témer i no estaran tristos”. Cap d’ells, a més, ha de ser coaccionat perquè abandoni les seves creences.

D’altra banda, la islamofòbia suposa un enorme disbarat a nivell polític: identifica el tot amb la part, la religió amb la seva versió més fanàtica, de manera que ajuda a que els islamites apareguin com els veritables representants de l’islam. Els que defensen una interpretació progressista dels textos alcorànics queden, d’aquesta manera, relegats a la irrellevància més absoluta. Els únics que apareixen en els mitjans són els violents i intolerants, no els que repudien, com a contraris a l’Alcorà, actes de barbàrie com els atemptats del 11-S o la condemna contra l’escriptor Salman Rushdie, amb independència del que pensin sobre Els versos satànics.

L’esquerra, en massa ocasions, ha contribuït inconscientment a fer el joc als violents. El politòleg Olivier Roy es queixava que els intel·lectuals musulmans liberals es trobaven en un atzucac. Els seus homòlegs occidentals els exigien que desmarquessin de l’islam, amb el que perdien qualsevol possibilitat d’influència davant la seva pròpia gent. Es dinamitaven així les esperances d’un canvi que només es podia efectuar des de dins.

Persistents en les seves equivocacions, europeus i nord-americans acostumen a pressuposar que els musulmans viuen sota dictadures perquè alguna cosa, en la seva fe, resulta inconciliable amb la idea de democràcia. Una cosa és que, en determinades circumstàncies històriques, s’identifiqui l’islam amb el califat i amb el govern de qualsevol home fort, de la mateixa forma que en altres segles es va creure que el catolicisme i l’absolutisme monàrquic anaven units. Però no hi ha res que obligui un musulmà a ser partidari de l’autoritarisme. Abu Bakr, primer successor de Mahoma, va deixar clar que ell només mereixia obediència mentre obeís els preceptes de Déu. En cas contrari, el poble tenia dret a rebel·lar-se.

L’islam, d’altra banda, posseeix uns forts valors igualitaris que poden ajudar-nos a potenciar la democràcia. Si es tractés realment d’una religió intrínsecament retrograda, no s’explicaria per què el 80% dels musulmans, a França, com ens recorda el sociòleg Emmanuel Todd, voten regularment a l’esquerra. Per tant, si aquesta esquerra s’obstina a mantenir un laïcisme militant, acabarà fent-se trampes al solitari. Per a Timothy Garton Ash, el cèlebre historiador i periodista britànic, no és realista cap política basada en l’esperança que milions de musulmans abandonin la fe dels seus majors: “Si el missatge que els transmetem és que la condició necessària per a ser europeus consisteix a abandonar la seva religió, llavors triaran no ser europeus”. Des d’aquesta perspectiva, intentar imposar l’humanisme secular equival a un acte d’intolerància.

El tema de la dona és un pilar central en les acusacions contra la fe musulmana, que seria masclista d’un mode irremeiable. El vel seria, des d’aquesta perspectiva, una prova irrecusable de la misogínia islàmica. Però… És el sexisme intrínsec a l’islam o més aviat el producte d’unes circumstàncies socials determinades? En un món tan patriarcal com l’Aràbia del segle VII, la predicació de Mahoma va suposar un pas endavant per als drets femenins. Resa Aslan, estudiós iranià-estatunidenc de la religió, ens diu que el Profeta va invertir l’ordre social “i va concedir a les dones musulmanes els drets a l’herència i el divorci que les europees i les cristianes no gaudirien fins a passats mil anys”.

Què succeeix llavors amb la poligàmia? L’Alcorà posa una condició per a tot aquell que desitgi tenir, com a molt, fins a quatre esposes: ha de ser capaç de tractar-les amb equitat. Com aquest requisit és impossible de complir en la pràctica, perquè sempre hi haurà favoritismes, podem considerar que el que trobem realment és una prohibició del matrimoni polígam. Però, encara que no fos així, cal situar les coses en el seu context, el de l’Aràbia del segle VII. En un món en el qual un home podia contreure matrimoni amb quantes dones volgués, el que fa l’Alcorà implica un pas endavant en limitar la voluntat masculina.

Encara que el fonamentalisme és una malaltia de l’islam, no ha de ser així per sempre. Les religions canvien. El repte, una vegada més, consisteix a no utilitzar amb els altres una vara de mesura més exigent que la que ens apliquem a nosaltres. L’islam incompatible amb la modernitat? Per a Michaël Privot i Ismaël Saidi, autors d’un llibre sobre qui va ser veritablement Mahoma, si el Profeta tornés, escriuria l’Alcorà amb llenguatge inclusiu i seria solidari amb el moviment LGBTQI. La idea ens resulta tan audaç que gairebé produeix vertigen, però… Per què no? En totes les religions, l’esperit importa més que la lletra. Si Mahoma va ser un innovador en el seu temps, què ens autoritza a pensar que no ho seria en el nostre?

Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1