Antoni Matabosch: “La pedagogia permet entrar en un diàleg interreligiós més profund”

Ni estem sols en aquest món, com la ciència-ficció ens ha repetit una vegada i una altra, ni (com a catòlics) ho estem a la Terra. Per entendre millor això últim no ens calen ni George Lucas ni sagues d’Star Wars que ens ho expliquin, sinó reflexions d’erudits com el doctor Antoni Matabosch, teòleg i prevere de l’Arxidiòcesi de Barcelona que ha sigut, amb 87 anys acabats de fer, un dels participants més longeus de la primera edició del Congrés de Llibertat Religiosa i de Consciència celebrat els dies 2 i 3 de juny a la ciutat comtal.

Al congrés es va anunciar que al setembre veurà la llum un informe sobre l’estat de la llibertat religiosa a Catalunya. ¿Com creu que s’està treballant en aquest aspecte?

​Es van presentar les metodologies que s’han començat a aplicar per mesurar els nivells de llibertat religiosa existents a Catalunya, però es necessitarà molt més temps per arribar a uns resultats fiables. No es tracta només de fer una enquesta i prou.

¿Creu que ha arribat en bon moment aquest congrés?

Les relacions interreligioses són un tema que canvia constantment des de fa anys. El congrés ha estat una fita important de reflexió i propostes. A Catalunya, actualment hi ha més d’un milió de persones que pertanyen a una confessió o religió que no és la catòlica. Fa quaranta anys eren uns pocs milers, sobretot protestants. Ara hi ha 500.000 musulmans, 180.000 protestants, 52 comunitats ortodoxes, etc. Hem passat d’un catolicisme gairebé hegemònic a un pluralisme real i tangible. És una gran novetat que a casa nostra s’ha tingut en compte i s’ha anat entomant. Tenim el Centre Unesco per al diàleg; des de fa 18 anys, el Grup de Treball Estable de Religions (GTER), que representa oficialment les religions; la Fundació Migra Studium, especialitzada en la pedagogia interreligiosa; l’ISCREB, que vetlla per l’estudi de les religions i el diàleg entre elles; l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura; la Direcció General d’Afers Religiosos… La Càtedra sobre Llibertat Religiosa i de Consciència és un pas important de la reflexió seriosa, científica, sobre el tema. Espero que pugui continuar en el futur.

¿Com creu que s’entén a Catalunya, en l’àmbit de la religió, el concepte de donar i rebre?

Sempre s’ha d’estar disposat a donar i rebre en tots els nivells de la vida, i també en la relació entre les religions. Els diversos nivells de diàleg sempre són necessaris: en la vida quotidiana, en la col·laboració al servei de la societat, en l’intercanvi d’experiències espirituals, en el diàleg doctrinal o teològic… El diàleg és una actitud vital que implica un acostament entre persones i grups, respectant el que pensa l’altre i intercanviant punts de vista i creences a fi d’enriquir-se mútuament. No es tracta de perdre la mateixa identitat, sinó d’enriquir-la. Jo represento la Conferència Episcopal Tarraconense al GTER, un grup de col·laboració pràctica que posa l’accent en la pedagogia de l’acció, ja que creu que és a través d’una acció concertada que s’arriba a un intercanvi molt més profund, a un diàleg intens i penetrant. Es parteix d’aquesta manera d’estar, realitzada en fets concrets, per aprofundir en ella, en les seves causes i conseqüències, i anar veient-hi les petjades de Déu, que empeny a l’alliberament personal i comunitari.

¿Què diria a aquells que pensen que les religions existeixen per estar separades unes de les altres?

S’ha de distingir molt bé l’ecumenisme del diàleg interreligiós. L’ecumenisme pretén unir les confessions religioses cristianes que un dia es van separar; camina cap a un ideal i una exigència d’unitat “a fi que el món cregui” (Evangeli segons Joan). En canvi, les relacions interreligioses cerquen també un enriquiment mutu, però no pretenen la unitat, sinó l’harmonia, la bona entesa. Hi hauria d’haver una sola Església, plural i diversa; així i tot, no és possible ni convenient arribar a una sola religió. Les religions han anat sorgint en diversos llocs del món i en èpoques molt diverses; les confessions cristianes, en canvi, provenen d’un tronc comú.

¿Per què creu que, en ple 2022, encara tenim centres de confessions no catòliques ubicats en naus industrials, pisos discrets o locals comercials?

Les causes són molt diverses. Hi ha comunitats que no tenen manera de tenir diners suficients per establir-se en llocs més dignes. També hi ha ajuntaments que posen dificultats a l’hora de donar permisos a comunitats no catòliques que es volen establir al centre d’un poble o una ciutat. En alguns llocs, fins i tot, els veïns no veuen amb bons ulls el creixement d’aquestes noves comunitats religioses. Tot i així, des de l’any 2010 tenim una Llei de Centres de Culte que vol facilitar la conservació i creació de nous centres de culte.

Ha dit que cal convertir l’estrany en hoste.

Si volem un món en pau i on hi hagi convivència, cal un trobament de persones, reconèixer l’altre (sigui qui sigui) com un tu, com una persona, com un company de viatge per fer un món millor. Cal estimar l’altre; si jo estimo vol dir que els teus problemes són una mica els meus problemes. Si no hi ha empatia, compenetració, no hi haurà mai acostament, comprensió, acolliment d’allò que l’altre pensa i viu. Això és el que vol dir convertir l’estrany en hoste, en convidat, en amic que acullo.

¿És tan important trobar postures religioses en comú com replantejar i reestructurar el catolicisme?

Les dues coses són imprescindibles i s’enriqueixen mútuament. Quan el catòlic s’acosta, estima i dialoga amb les altres religions, sempre aprèn coses, descobreix tresors amagats per a nosaltres i que ens poden enriquir. Les relacions interreligioses de veritat ens enriqueixen a tots. Si es promou un catolicisme tancat en ell mateix, sense obrir-se a altres realitats, corre el perill de tornar-se integrista o fonamentalista. Sempre correm el perill de confiar tant en allò nostre que menystenim el que ve de fora. Aleshores ens convertim en un gueto dels bons, dels meus, i posem muralles al que ve de fora. Conservar la mateixa identitat és absolutament compatible amb escoltar i rebre dels altres. No atempta el que és nostre, l’enriqueix.

Què pensa del celibat opcional i el sacerdoci femení?

El celibat dels preveres és un costum i una norma per als preveres de les comunitats catòliques occidentals; en canvi, als bisbats catòlics de ritu oriental el celibat és opcional. En el moment de l’ordenació, cada seminarista pren la decisió de casar-se o no abans. Darrerament, es parla també de l’ordenació d’homes casats, especialment a llocs (com l’Amazònia) amb pocs capellans i distàncies molt grans. El tema d’establir o no a Occident el celibat opcional no és cap norma intangible; és una qüestió de conveniència. El diaconat femení és un tema que actualment està en estudi. El sacerdoci femení té i tindrà més complicacions. Des del meu punt de vista, no crec que hi hagi arguments definitius per negar-lo; però és un tema més complicat.

¿Quina és la seva valoració sobre la fase diocesana del Sínode 2021-2023?

En faig una valoració positiva. Celebro que el papa Francesc hagi decidit aprofundir i aplicar noves formes de sinodalitat, i que es faci una reflexió de baix a dalt, de grups de base cap amunt. Només a l’Arxidiòcesi de Barcelona hi hem treballat unes 7.000 persones, i moltes formes sinodals ja es podrien portar a la pràctica ara mateix; d’altres, en canvi, necessiten un suport de més amunt. El document-resum de Barcelona considero que està molt bé, és una bona síntesi. Pel que he pogut llegir, en línies generals, no difereix gaire del que proposen altres diòcesis catalanes: proposa fugir del clericalisme, promoure la responsabilitat dels laics i laiques, prendre decisions a tots els nivells amb una participació més àmplia, etc.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier