“A tu el que t’agrada és santificar les festes”, em diu algú que em coneix prou bé. M’agrada celebrar la festa o el mes fent allò tradicional; ja sigui menjar castanyes, fer galetes per Nadal, o menjar calçots al febrer. I quan arriba la Setmana Santa, vull anar a la fira de Rambla Catalunya per olorar les palmes, xuclar una barra de caramel vermell i fer punta, o pintar de colors els ous de Pasqua.
Deu ser perquè em venen bons records de la infància. Encara sento retrunyir els tambors de les processons de Maó, les platges buides, l’aigua blava congelada, i el jardí on fèiem manualitats quan no plovia: decoràvem ous, o modelàvem pollets o conills amb argila tova (si feia mal temps escoltàvem música pop dins de casa, alhora que les meves germanes i jo avançàvem els deures d’escola, “com més aviat els acabem, abans serem lliures”).
Dilluns de Pasqua, però, sempre sortia el sol, i pensava: “aquesta coincidència per força ha d’estar relacionada amb la resurrecció de Jesús, no hi ha cap dilluns de Pasqua amb pluja”. Dinàvem fora, menjàvem les mones i els ous que havíem pintat i decorat amb els adhesius que ens portaven els nostres cosins italians. Després de l’àpat, jugàvem a amagar-nos bosses de llaminadures darrere dels arbres, entre l’herba, fins i tot enterrats. Els més petits s’emocionaven molt amb aquest joc, els encantava descobrir els dolços.
La tradició dels ous, que pels primers cristians ja eren símbol de resurrecció de Jesús, ve de lluny. Recupero un National Geographic que n’explica de forma detallada els orígens a l’Edat Mitjana: “quan arribava la Pasqua, els ous de gallina o d’ànec es pintaven de colors i es consideraven objectes molt preuats, llavors es celebrava el festí de l’ou perquè representava el retorn a l’alegria.”
Endreço els adhesius importats d’Itàlia, els colors per tintar els ous, i controlo que hi hagi una dotzena d’ous a la nevera per bullir.
Lucía Montobbio
Periodista i mediadora
@lucia_montobbio
