Laics en primera línia: la llavor del canvi en l’Església

Encara que sembli impossible que l’aleteig d’una papallona origini un huracà, no hauríem de menysprear la teoria de l’Efecte Papallona. La Història ens proporciona més d’una demostració. Quan, a principis del segle XX, el sacerdot belga Joseph Cardijn es va reunir amb els primers obrers que integraven la JOC (Joventut Obrera Cristiana), ningú podia imaginar que aquesta organització tindria un impacte decisiu en la vida de l’Església. I sense anar més lluny, el Concili Vaticà II, per exemple, va utilitzar la seva metodologia de Veure, Jutjar i Actuar en la constitució pastoral Gaudium et Spes. Sense la JOC, la Teologia de l’Alliberament seria igualment impensable.

Quins ensenyaments podem recollir d’un llegat tan fructífer? Diversos moviments cristians que treballen en aquesta línia de compromís social es van reunir a Roma, entre el 9 i el 13 d’octubre, per explorar el passat i reflexionar sobre un avenir incert. Entre els participants trobem la JOC Internacional, el Australian Cardijn, el Moviment Mundial de Treballadors Cristians o el Dorothy Day Center. Les sessions van tenir lloc en Vila Lante, una residència privilegiada de les Germanes del Sagrat Cor, l’Ordre fundada per Sofia Barat, basada en la solidaritat amb els més pobres. Les religioses vesteixen roba seglar, no hàbit. És detall que reflecteix l’esperit renovador que les empeny.

La trobada va posar en diàleg dos mons que acostumen a donar-se l’esquena: el dels militants i el dels intel·lectuals, representats per professionals de la historiografia com Ana María Bidegain o Stefan Gigacz, entre altres. Les intervencions dels especialistes van destacar la importància del Vaticà II i com, gràcies als moviments apostòlics, els laics van escriure un capítol fonamental d’en la història de l’Església per primera vegada des dels primers cristians. Significativament, el primer d’ells que es va dirigir al Concili, Patrick Keegan, procedia de la JOC.

Amb el “aggiornamento” de Joan XXIII, l’Església va assumir com una cosa pròpia les alegries i les tristeses de tota la humanitat. No obstant això, també es va assenyalar que els catòlics del segle XXI han de canviar perquè continuen sent massa tristos. Necessiten alegria, com diu el Papa Francesc. Han d’aprendre a comunicar que la Resurrecció no és per a després de la mort sinó per a aquí i ara.

Altres aportacions, fora ja de l’àmbit més acadèmic, es distingien pel seu caràcter testimonial. Joceline Minerve, d’Illa Maurici, representava a l’Acció Catòlica de la infància, un moviment que afegeix, en Veure, Jutjar i Actuar de la Revisió de Vida Clàssica, dos elements nous: avaluar i celebrar. Joceline, antiga ministra de Benestar social del seu país, va explicar que l’objectiu de la seva organització és fer que els nens siguin protagonistes de les seves pròpies vides. En un moment de la seva intervenció, aquesta dona carismàtica de contagiosa senzillesa obsequio al seu auditori amb càntic en el qual expressava la força dels seus ideals emancipadors: “Jo he vist la misèria del meu poble. Jo ho alliberaré de les seves cadenes”. La lletra, òbviament, al·ludeix a l’Èxode, un llibre bíblic molt important per a la Teologia de l’Alliberament.

Tal vegada el més rellevant d’aquest congrés és el saludable sentit autocrític. Diversos participants van coincidir que els moviments apostòlics han de modificar part del seu discurs, sense perdre les seves intuïcions essencials, per a adaptar-se als nous temps. Ser obrer, per exemple, no és el mateix ara, enmig de la societat de consum, que en els anys vint. En aquest sentit, tot el que ens digui la història i la sociologia resulta especialment decisiu en termes teològics. Perquè el “poble de Déu” no és una abstracció sinó un concepte que s’encarna al poble històric.

Dins d’aquest intent de veure la realitat amb ulls nous va sobresortir per la seva agudesa Emilce Cuda, de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. La teòloga argentina va posar molt d’èmfasi en el fet que l’època de la Galàxia Gutenberg ja ha passat. No estem en l’època del llibre sinó en la de les xarxes socials i la Intel·ligència Artificial. El gran repte per als cristians és saber adaptar-se a aquest món nou, en el qual ja no serveixen les receptes pròpies d’un segle XX en el qual l’important encara eren les nacions. Ara compta l’idioma, no el territori. Això és el que fa que un influencer pugui arribar a milions de persones encara que visqui en un país remot.

De totes maneres, res de l’anterior significa que hàgim de comprar, sense crítica, determinats discursos. Cuda va ser molt clara en afirmar que, per a Amèrica Llatina, els problemes més greus no són els derivats de les noves tecnologies sinó els que porten les desigualtats socials.

Què ens oferirà el futur? A Roma es van dir moltes coses interessants. Va haver-hi qui va reclamar que fossin els feligresos els qui triessin als bisbes. Es va dir, també, que és el poble el que és necessari, no l’autoritat. Tot des d’una religiositat no individualista perquè ningú se salva només (Nobody saves alone). La fe, des d’aquesta perspectiva, no és una cosa distinta del compromís per la llibertat i la justícia. La teologia s’entén així com una veu pública sobre els problemes socials, no com una disciplina sobre qüestions bizantines deslligades de l’existència quotidiana.

Per concretar el somni d’una Església més autèntica i democràtica, es va parlar de la necessitat per part dels laics d’establir una estratègia comuna que enforteixi la seva posició dins de l’Església. Els puristes preferiran sempre ser pocs i convençuts que molts amb un compromís més lax, però es tracta de canviar el món, no de ser els guardians del foc sagrat en la nostra petita secta.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1