Menu
26 d'abril de 2024
Si Carles III encara fos viu, s’enduria un disgust formidable quan sabés que al Vaticà hi ha un Papa jesuïta, Francesc. Durant el seu regnat a l’Espanya del segle xviii, el conegut com a millor alcalde de Madrid va dedicar innombrables esforços a destruir els deixebles de sant Ignasi. Primer, els va expulsar dels seus dominis, el 1767. Al cap de sis anys, després d’una contínua pressió sobre Climent XIV, junt amb les corts de França, Nàpols, Parma i Portugal, va aconseguir que deixessin de ser reconeguts per la Santa Seu.
¿Per què tant de rebombori? ¿Com és que tanta gent es va esforçar tant per tal d’eliminar una entitat religiosa? Qualsevol podria pensar-se que ens trobem davant d’una mena de Spectra, la malvada organització de les pel·lícules de l’agent secret 007. Segons els seus detractors, precisament aquest era el problema. El que en el segle xvi havia estat la punta de llança contra el protestantisme, amb el pas del temps havia degenerat en un niu de conspiradors que amenaçava l’estabilitat de les monarquies. Per això, l’antijesuïtisme no estalviava mitjans fins a arribar a un evident acarnissament molt allunyat de qualsevol consideració de pietat i de perdó, pròpia de la fe que tots compartien.
Per a una persona europea del temps de la Il·lustració, no hi va haver cap esdeveniment més important com el final de la Companyia de Jesús. A excepció, és clar, de la Revolució francesa. En el llibre Tempestad en el tiempo de las luces (Cátedra, 2022), Enrique Giménez López recrea la persecució sistemàtica de l’orde en un estudi increïblement minuciós. Fa servir incomptables fonts primeres, tant de l’Arxiu Històric Nacional, a Madrid, com de l’Arxiu de Simancas o de l’Arxiu Apostòlic Vaticà, entre d’altres. Per tant, no sembla exagerat afirmar que ho sap pràcticament tot. Això li permet endinsar-nos en el món de la diplomàcia del moment, amb totes les seves hipocresies i sordideses.
Carles III estava convençut que els jesuïtes es trobaven al darrere de l’amotinament d’Esquilache. Aquest era un de tants rumors contra uns súbdits innocents que es veurien envestits per la maquinària imparable de les fake news. Qualsevol cosa servia per a calumniar-los, com la seva doctrina a favor del tiranicidi, que no era precisament una innovació de darrera hora. Gent com el pare Mariana ja l’havia defensat molt de temps enrere, sense que fos un problema perquè la Companyia representés la més ferma ortodòxia catòlica. Però, després de l’atemptat contra el Rei de Portugal, el 1758, les teories conspiradores semblaven més versemblants que mai per als fidels servidors de l’absolutisme monàrquic. Els jesuïtes, més que autèntics religiosos, serien robots que obeïen cegament el seu general. En definitiva, com si fossin sicaris de Spectra.
Climent XIV va acceptar dissoldre els jesuïtes, però només després d’incomptables dilacions. Home més aviat pusil·lànime, va resistir tant com va poder la tremenda pressió de les corts borbòniques, que no van dubtar a ocupar les places d’Avinyó, Benevento i Pontecorvo, aleshores sota la sobirania pontifícia, o a utilitzar mitjans tan poc nets com el suborn. José Moñino, l’ambaixador hispà, es va ocupar d’estrènyer, sempre fred i implacable, el pontífex tant com va poder. Va veure els seus serveis de llebrer recompensats amb un títol nobiliari, el de comte de Floridablanca.
L’extinció va causar alegria, i també decepció, entre els seus promotors. Molts estaven convençuts que els jesuïtes amagaven tresors, però les suposades riqueses, evidentment, no van aparèixer per enlloc. Com sempre passa en aquests casos, es van inventar hipòtesis perquè els prejudicis no quedessin desmentits. Els implicats haurien posat els seus diners en lloc segur, abans que l’Estat arribés a incauta-los.
Els enemics dels ignasians tenien un altre motiu per al descontent: la situació paradoxal d’un ordre que ara aconseguia sobreviure, entre els gels del Nord d’Europa, gràcies a dos sobirans que, des del punt de vista catòlic, representaven l’heretgia. Frederic de Prússia i la tsarina Caterina II, en efecte, van protegir els nostres dissortats protagonistes, interessats sobretot en un personal docent de primera qualitat per a educar els joves. Des de Roma, el papa Pau IV va deixar fer en secret. No era qüestió d’enfrontar-se obertament a les monarquies borbòniques! La permissivitat ja era alguna cosa, però no era gran cosa per a uns exiliats que havien de viure en la precarietat econòmica, despullats de tot el que abans havia configurat el seu estatus social i la seva identitat de grup.
Els documents que cita Giménez López revelen com els jesuïtes van entomar la persecució en contra seu, que van viure com una experiència martirial. Resulta humanament comprensible el providencialisme amb què van passar a interpretar nombrosos esdeveniments. ¿La mort de l’infant Carles Climent? Un càstig diví per l’atrocitat que l’avi de la criatura, Carles III, havia comès quan va expulsar la Companyia. ¿La Revolució francesa? La forma com els Borbons de l’altra banda dels Pirineus pagaven per la seva complicitat en la qüestió.
Va caldre esperar a 1814 perquè Pius VII procedís a la restauració dels jesuïtes. Amb tot, la polèmica no va deixar d’acompanyar l’orde, tal com les noves expulsions van evidenciar. Les teories de la conspiració, quan arribaven a cert punt, posaven en evidència la seva tremenda perillositat com a eines per a estigmatitzar un grup humà. La destrucció ideològica acabava convertint-se en la justificació de la destrucció física.
Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1
