Menu
8 de maig de 2024
En els darrers anys s’ha escrit abundantment sobre la noció de transparència. Es tracta d’un valor emergent en les societats democràtiques, juntament amb l’ecosensibilitat, el consum conscient, la solidaritat ciutadana i l’emprenedoria. Alguns d’aquests valors han emergit amb especial força com a conseqüència de la crisi, mentre que altres han anat fermentant lentament.
Els ciutadans reclamen transparència a les institucions públiques, als mitjans de comunicació social, també a les organitzacions privades, exigeixen lleis per garantir el seu exercici, esperen saber què és el que es cou dins les administracions públiques, com s’inverteixen els diners que tots hi posem, com es prenen decisions darrere les cortines del poder.
Hi ha un anhel de transparència i l’Església no pot quedar al marge. Si hem de qualificar aquest desig col·lectiu, només es pot qualificar de positiu, però no ens equivoquem, no neix per casualitat, ni per generació espontània. És un valor que neix per reacció, com a resposta a un període fosc d’opacitat i d’ignorància.
Volem saber i aquest desig de saber és l’expressió d’una de les inquietuds més pregones de l’ésser humà. Aristòtil ho recorda en començar la Metafísica: “Tots els homes, per naturalesa, desitgen saber”. Volem saber, perquè ens adonem que fins ara no sabíem gran cosa, o bé sabíem poc. Hem constatat que ens han mentit, que no ens han informat correctament o que, senzillament, ens han desinformat descaradament.
La transparència s’oposa a l’opacitat. Es refereix a un tipus de material que deixa passar la llum, que permet veure el que hi ha a l’altra banda. Ho diem del vidre d’una finestra quan està molt neta. Des de dins, es veu perfectament el que hi ha al defora i, a la inversa, de fora estant, es veu nítidament, el que hi ha al dedins.
L’opacitat, en canvi, no permet veure més enllà, amaga el que hi ha al dedins. Tot és foscor i, per tant, ignorància. La transparència ens permet, literalment, transcendir, anar més enllà del vidre, creuar un límit, passar una frontera, mentre que l’opacitat no obre camp de visió, no permet entreveure mínimament res del que hi ha més enllà.
Quan les parets de les institucions són opaques, no sabem els processos que tenen lloc en el seu interior i, consegüentment, és més fàcil que mai sucumbir a la corrupció, a les males pràctiques, als tripijocs i als enganys. Quan les institucions, en canvi, tenen les parets transparents, de vidre, tot està exposat, cada moviment, cada decisió, cada subvenció, cada sou i, per tant, és més difícil incórrer en males pràctiques. Tenir la sensació de ser observat des de fora és un poderós antídot al qui té la temptació de corrompre o bé, en sentit passiu, de deixar-se corrompre.
L’opacitat ha amagat infinites formes de corrupció que, quan han sortit a la llum pública per alguna escletxa, han generat indignació col·lectiva, pèrdua de credibilitat i, finalment, ràbia i fàstic. Aquest camp de conreu ha fet créixer exponencialment el valor de la transparència, perquè, generalment, anhelem el que no posseïm.
Venim d’un món opac i hem vist a on ha conduït l’opacitat. La persona honesta no tem la transparència, perquè no té res a amagar, perquè en ella hi ha una simetria entre l’ésser i l’aparença, entre el que fa i el que diu, entre el que pensa i el que és. No s’ha d’amagar per fer feines brutes, no ha de passar una cortina de vellut per fer la seva activitat quotidiana. La podria fer, sense passar vergonya, davant dels seus fills. El problema el té el ciutadà deshonest, el qui actua amb males arts, el murri que intenta esmunyir-se de la llei i fer-se el viu. A aquest li preocupa l’emergència d’una cultura global de la transparència, perquè l’opacitat és el seu petit paradís on pot fer i desfer impunement, sense que ningú se n’assabenti.
Anhelem la transparència, però no som conscients dels problemes que es poden derivar de la cultura global de la transparència. ¿Realment ho volem saber tot? ¿Estem capacitats per digerir-ho tot? ¿Podrem suportar les piles d’escombraries que s’acumulen a les golfes de les institucions? ¿Els secrets de família guardats des de la infància? ¿Les trampes i hipocresies dels qui suposadament ens estimen? ¿Tindrem fetge per poder-les pair? ¿Estarem disposats a veure com s’ensorren grans mites de l’honestedat? ¿Algun dia arribarem a enyorar l’opacitat? ¿Quanta transparència pot arribar a digerir l’estómac social? ¿Quanta dosi de realisme podem empassar-nos per viure i quanta dosi d’idealisme ens cal per construir horitzons?
Hi ha moltes qüestions en joc que desitgem anar explorant una rere l’altra com qui desfulla una flor. És bo saber a què ens exposem quan apostem, definitivament, per una cultura global de la transparència. Molt sovint, les coses no són com semblen, les institucions no són el que imaginem, els amics de tota la vida no són com els hem concebut, les persones de referència, estan plenes de deficiències i de mancances.
Els qui som clarament partidaris d’una cultura global de la transparència, perquè creiem que és l’única manera de fer créixer qualitativament les persones, les relacions, les democràcies i la credibilitat de les institucions públiques i privades, també hem de ser capaços de donar resposta a aquest munt d’interrogants que suscita l’emergència d’aquest valor en el cos social.
Volem saber el que es cou a dins, com es prenen les decisions, qui les pren, què cobren els qui les prenen, com es gasten els diners, en què s’inverteixen i per a què. A més a més, volem que aquesta informació sigui neutra, imparcial, despolititzada i desintoxicada ideològicament, la qual cosa no és gens fàcil de garantir a la pràctica, perquè, sovint, els principals propagadors de l’opacitat són els mateixos mitjans de comunicació que estan servilment subjugats al poder econòmic.
Escriu el filòsof torinès, Gianni Vattimo, apòstol del pensament feble, en la seva obra, La societat transparent que, en augmentar el valor de la transparència, augmenta, de retruc, la percepció del caos, del desordre, del desgavell. Des del desconeixement, les persones, les institucions, les famílies i les organitzacions, tenen una aparença d’ordre, però quan un es capbussa en el seu ésser o bé les parets deixen de ser opaques, per esdevenir transparents, ens trobem “davant d’una societat més complexa, caòtica i… en aquest ‘caos’ relatiu —diu— resideixen les nostres esperances d’emancipació”.
En efecte, sovint el cosmos exterior és l’embolcall d’un caos interior. En aixecar el vel i copsar com són les coses en si mateixes, ens adonem del desordre immens de les organitzacions públiques i privades, de la complexitat dels processos interns i la seva extraordinària fragilitat, però, tot aquest coneixement, lluny d’esporuguir-nos, és la vertadera font de la nostra emancipació. Créixer com a persones i com a ciutadans només és possible des del coneixement i solament quan coneixem aquest caos que amaguen les realitats aparentment ordenades, podem entendre quina mena d’éssers som i quina mena de felicitat podem anhelar.
La transparència comunicativa en el si de l’Església és el camí per recuperar la confiança de la ciutadania i la bona reputació. De vegades, mostrar allò que ens avergonyeix ens causa patiment, però amagar-ho amb l’esperança que no serà conegut és un error perquè en la societat de la transparència, tard o d’hora, serà conegut i al final produirà una crisi de reputació de gran envergadura.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
Març/Abril de 2024
