Wojtyla i Arrupe: el papa blanc contra el papa negre

Va ser un dels traumes de la crisi del postconcili. El Papa blanc contra el Papa negre. La Companyia de Jesús, en altres temps fidel exèrcit del pontífex, provocava en el Vaticà una aguda desconfiança. La tensió entre tots dos aconseguiria el punt màxim en 1981, quan el carismàtic general dels jesuïtes, Pedro Arrupe (1907-1991), va sofrir una trombosi cerebral. Va conservar les seves facultats intel·lectuals, però va perdre la mobilitat física i només podia expressar-se amb grans problemes. En teoria, era el moment d’activar el mecanisme de successió. Joan Pau II va intervenir llavors i va nomenar dues persones que s’encarregarien de dirigir els assumptes interns fins que es considerés apropiat convocar una Congregació General. Quedava clar que, a Roma, l’orientació esquerrana dels seguidors d’Ignasi de Loyola generava, com a mínim, inquietud.

El problema venia de lluny. Arrupe, una figura mediàtica pels seus grans dots de comunicador, havia recalcat que l’aposta per la justícia havia de constituir una prioritat. A més, els seus anys com a missioner al Japó li havien obert la mirada a altres cultures. Això li va fer ser crític amb el tradicional eurocentrisme dels religiosos. No calia caure en la temptació de confondre la fe en Jesucrist amb els valors occidentals!

Les reformes que van escometre els jesuïtes van fer parlar d’una segona fundació de la Companyia de Jesús. De sobte, uns religiosos que havien destacat pels seus serveis a les classes altes morien en el Tercer Món, van ser assassinats pel seu suport als combats del poble. Però no hi havia consens en si aquests canvis eren per a bé o per a mal. Després del Concili, a Roma van arribar moltes denúncies sobre una suposada desnaturalització de la Companyia. S’abandonava la vida de l’esperit per la política? S’afeblia l’obediència a Roma? Molestava, sobretot, el compromís en favor del Tercer Món des d’una profunda preocupació per la pobresa de les masses.

El suport de jesuïtes com Jon Sobrino o Ignacio Ellacuría a la teologia de l’alliberament no va fer sinó augmentar la polèmica. Estaven en joc qüestionis de la màxima importància. Podia un cristià recórrer al marxisme, encara que només fos com a mètode d’anàlisi de la realitat? Calia distingir entre la violència dels opressors i la dels oprimits? Dins de l’ordre, un sector minoritari es queixava públicament de les novetats mentre es presentava com a guardià de les essències de sempre. S’acusava a Arrupe de provocar, amb el seu lideratge feble, un total desori disciplinari i fins i tot doctrinal, davant la proliferació d’afirmacions heterodoxes derivades de la llibertat d’opinió.

Pau VI es va inquietar davant l’evolució dels jesuïtes cap al progressisme, però, després d’esbrinar allò pertinent, els va confirmar el seu suport. Així, en 1975, va mostrar la seva convicció que els membres de l’Ordre havien entès els seus advertiments i els havien acollit amb bon esperit.

Juan Pau I, molt menys comprensiu, no va tenir temps d’intervenir per les raons que tots coneixem. Li va succeir Karol Wojtyla, que compartia la seva visió crítica. Pedro Miguel Lamet, biògraf d’Arrupe, ha assenyalat que el religiós basc i Joan Pau II eren molt diferents, tant en caràcter com per la seva formació: “Wojtyla era tomista, dualista, amb un sentiment de vida tràgic i del pecat de l’home. Arrupe, en canvi , era pur optimisme, amb una confiança en la bondat del món i en la justícia”.

En una audiència, Joan Pau II manifesta el seu malestar per la crisi dels jesuïtes. Vol saber per què han  perdut el seu tradicional monolitisme, la uniformitat que els feia forts. Arrupe li diu que els radicals de dreta o esquerra només constitueixen una minoria no massa àmplia. Admet que els seus religiosos han canviat, però aquesta evolució s’ha produït dins d’una línia estrictament conciliar.

Pedro Arrupe, un jesuïta avançat al seu temps

El religiós basc, poc després, va declarar que no havia existit una resposta oportuna als advertiments rebuts des de la Santa Seu. Conscient que el Papa no acaba de confiar del tot en l’Ordre, va tractar de dimitir i va esgrimir raons d’edat. Wojtyla, no obstant això, no li ho va permetre en el moment. Si Arrupe se’n va… Què farà ell amb la Companyia? Serà obeït o no? Tem també que al basc li succeeixi un altre general que sigui la seva rèplica exacta. Pensa llavors que el millor és guanyar temps i modelar les coses al seu gust. S’obre llavors un període d’interinitat de dos anys, amb la Companyia de Jesús sotmesa a una estricta vigilància. Molts esperen una rebel·lió, però els jesuïtes, com a bons soldats, se sotmeten a la voluntat del Papa.

El prealmodí general va haver d’esperar a 1983 per a presentar la seva renúncia amb una carta fortament emotiva: “Jo em sento més que mai a les mans de Déu. És el que he desitjat tota la meva vida, des de jove”. L’elecció del seu successor, el Pare Kolvenbach, va tancar la crisi amb el Papat.

Jon Sobrino recordaria amb gratitud aquell trist episodi. Sabia que Arrupe havia passat per molt mals moments, en part per defensar-li a ell i als seus companys, els jesuïtes d’El Salvador i Nicaragua. Ellacuría, per part seva, no va dubtar a comparar al seu antic superior amb Joan XXIII, ja que, en el marc de la vida religiosa, havia exercit una funció similar com a motor de la renovació.

Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1