Sapiguem compartir l’esperança

Admetem-ho: l’esperança s’està convertint en un bé escàs a Europa. Encara pitjor: aquest viàtic minva més ràpidament que el treball, els llocs de feina disponibles, el poder industrial o la vella seguretat democràtica −i això ja és dir molt. La por al demà, a la feblesa, fins i tot a la decadència, està erosionant els nostres impulsos i enfosquint els nostres dies. Mes rere mes, les estadístiques ens aclaparen, mentre la desocupació, la guerra i el desastre climàtic persisteixen.

Però hi ha una urgència encara més gran: hem de compartir l’esperança que ens resta. Sense això, la vida col·lectiva esdevindrà impossible. I, en aquest àmbit, la injustícia és flagrant. Alguns encara conserven dins seu una flama prou forta per il·luminar la grisor del temps; altres, en canvi, ja no tenen forces ni tan sols per imaginar l’endemà. Quan parlo de la necessitat de compartir, no evoco una «ànima bella» com aquella que Hegel, amb ironia, comparava amb un «núvol informe que es dissol a l’aire.»

El desencís s’estén com un incendi pel vell continent europeu. Res no sembla poder aturar-ho. Fins on arribarà? Què farem quan tot hagi estat calcinat i deixi pas a les barbaritats polítiques que aguaiten, disposades a treure profit del desastre? Per evitar aquest futur, hem de confiar en aquesta «petita esperança» de Charles Péguy, que encara viu al fons dels nostres cors. Camina al costat de les seves dues germanes, la Fe i la Caritat. És ella qui porta allò que cal compartir i celebrar amb confiança.

En el mateix poema, Péguy escriu:

«El que em sorprèn, diu Déu, és l’esperança.
(…)
Aquesta petita esperança que sembla una coseta de no-res,
aquesta nena petita, l’esperança immortal.»

Quan penso en compartir, em venen al cap imatges físiques molt concretes, gairebé carnals. Imagino què fan els assetjats –o els nàufrags– quan, a la vora del desastre, comparteixen els últims glops d’aigua potable. Els llavis estan secs, els pulmons cremen. És una qüestió de supervivència, de no morir de set.

Una necessitat així supera ràpidament els egotismes ordinaris i les coqueteries comunes. I aleshores, per continuar esperant el futur, recordo el terme grec metànoia, tan estimat pels nostres amics ortodoxos. En el seu sentit més directe, significa penediment o penitència, una connotació dolorista que, sens dubte, pot ser contestada.

Però per a mi, el veritable significat de metànoia equival a anar més enllà d’un mateix. Es refereix a aquell moment en què trobem la força per obrir-nos a allò mai vist, mai conegut, mai experimentat. A la novetat creadora. Requereix deixar enrere les concepcions que han habitat la nostra vella consciència. Així doncs, si el món amenaça d’ensorrar-se, com temia Albert Camus, hem de mobilitzar la nostra esperança.

Amb confiança i joia, perquè l’una i l’altra van sempre juntes.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir