Les cultures i el que comporten tenen pros i contres no cal dir, però actualment la nostra cultura, manera de fer i d’estructurar la societat té un greu problema amb la gent gran que és impensable en altres llocs del món on l’ancià mereix respecte i és puntal familiar indiscutible.
Aquí, no sempre per deixadesa, egoisme o per menysprear, sinó perquè la vida i la feina afaiçonen el quefer de cada dia de manera massa complicada per les famílies i succeeix sovint que la gent gran no rep l’atenció necessària, alguns després d’una vida ben entregada. I d’aquí sorgeix la solitud no volguda tan estesa en el nostre entorn, que la covid va agreujar com tantes altres coses, que impacta negativament en la salut, el benestar i la qualitat de vida de les persones grans.
Malgrat que ja són moltes les institucions i els estudis que tenen en compte aquest mal de la nostra societat de la postveritat, encara hi ha molt de patiment obviat i necessitat de buscar equilibris i termes mitjans. És un mal sovint callat, les ferides són internes i el grup sovint poc escoltat, tot i que comencen a haver-hi veus que reivindiquen el lloc de la persona gran, el fet de poder envellir a casa i no patir sistemàticament l’anomenat edatisme —discriminació que rep una persona per la seva edat a través d’estereotips socials i prejudicis.
Com tantes xacres del món actual, la solitud no volguda s’ha de visualitzar i cal buscar maneres de pal·liar-la. I vull compartir amb vosaltres que el Projecte Àgora va passar de 19 persones assistint a cursos de formació cultural a ser punt de trobada i de formació de quasi 100 persones setmanalment en menys de quatre anys després de la pandèmia. Tanta gent sola, especialment dones vídues, que a vegades tenen els fills lluny o amb mil coses, que han trobat una manera d’ampliar i continuar cultivant la seva cultura i poden compartir i crear xarxa d’amistat i escolta que acompanya i omple.
Si bé és veritat que tot evoluciona de pressa, la saviesa dels grans, les històries sovint repetides, esdevenen finestres d’història que cal saber mirar per no perdre l’horitzó de present i futur.
