Parlar de l’escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és sinònim de parlar d’un puntal de la cultura i d’una treballadora incansable del món de les lletres amb una trajectòria àmplia i consolidada. És una autora mereixedora, per mèrit propi, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que inexplicablement encara no li ha estat atorgat.
Parlar de l’Olga Xirinacs és sinònim de passejar pels paisatges i personatges d’una obra monumental, des dels seus “Poemes de vol rasant”, publicats a La dotzena del frare (Llibres del Mall, 1976) i Botons de tiges grises (Proa, 1977), fins al nou Passeig pel claustre (Ganzell, 2026), i és sinònim de tota una vida de compromís cívic sota el franquisme, la transició i això que tenim ara.
De l’Olga Xirinacs he tingut la sort d’editar-ne quatre llibres: el poemari Natura (2019), amb un parell d’edicions; el llibre de relats i vivències Cua de vaca (2022), del qual m’agradaria poder fer una segona edició, ja que els follets d’impremta hi van fer-ne de les seves; el llibre de pensament Estació de pas (2024) i el poemari Passeig pel claustre. Com a editor tinc un doble sentiment: la felicitat de poder publicar part de la seva obra gaudint de la complicitat de l’autora, que ha esdevingut amiga, però també l’estranyesa del fet que en aquest moment de plenitud de la seva trajectòria no siguin els grans grups editorials, per als quals ella ha publicat molts volums, els qui lluitin per aconseguir-ne els drets i moguin els seus engranatges per defensar bé els seus llibres.
Això no ho puc dir gaire fort, ja que m’ha beneficiat poder-los publicar amb el segell de Ganzell, i poder-ho fer simplement perquè vull, però també perquè hi ha molts lectors que segueixen l’obra de l’Olga Xirinacs, una persona molt estimada, sobretot, al Camp de Tarragona. És una obra que penso que es mereix que la coneguin les persones nascudes al segle XXI, no només les de la seva generació o els fills de la generació de la postguerra. Això no és una queixa, ja que, almenys a Tarragona, s’han dut i es duen a terme moltes iniciatives per donar a conèixer l’obra de l’escriptora. Però… ¿i a València, Barcelona o Mallorca? Foc Nou és una de les excepcions de premsa d’abast nacional que des de fa molts anys té l’Olga Xirinacs com a articulista fixa. Però trobo que, avui dia, la veu i l’àmplia obra de l’Olga no estan prou presents en els fulls de ruta de la gent del món de la cultura de més enllà del Camp de Tarragona.
Sense difusió, és difícil que qualsevol producte arribi a milers de mans, i això inclou els llibres. Ara bé, la millor manera de cuidar un escriptor és llegir-lo i capbussar-se en les seves idees, recerques, anhels i sentiments. I sí, l’Olga Xirinacs és una dona que ha sabut escapolir-se de paranys i adormidores, una dona lliurepensadora amb compromís cívic i idees avançades que ha sabut trampejar la que ella mateixa va anomenar «crisi dels vuitanta», amb un cos bombardejat pel càncer però amb la il·lusió intacta per continuar estimant i escrivint.
Quan l’Olga Xirinacs parla de la “cua de la vaca” és això: és la voluntat de continuar sent part del seu poble, del seu país, de la seva tribu o de com li vulgueu dir. Ho explica clarament al llibre Cua de vaca: un matí d’estiu, en una carretera de la Vall d’Aran que feia pujada, un pastor la va veure cansada i li va oferir agafar-se a la cua d’una vaca per poder facilitar-li la pujada. L’Olga Xirinacs ho explica així: “Si no em vull quedar a la vora del camí, abandonada entre aiguamolls, arrels i soques corcades, sense rumb, només em queda un recurs humil per no perdre el contacte amb la tribu. Per sentir, encara, l’alè del meu grup. Em conformo a ser l’última de la cua”. Això ens parla de la seva voluntat ferma, del gest de no rendir-se i tirar endavant, però no aïllada.
Llegir l’Olga Xirinacs és compartir la seva mirada sàvia i mordaç del món. És xalar mentre caminem pel seu Mont-ral estimat, fem un cafè a la cova del Severià Vargas, pensem en les vides dels enterrats al cementiri britànic dels Jans, escoltem el cant dels moixons al claustre de la catedral de Tarragona o simplement ens imaginem a naltros mateixos dient alt i clar “mala patata t’afarti!” a qui més s’ho mereix. Perquè entre les rengleres de les persones dòcils i conformistes no hi trobareu a l’Olga Xirinacs.
Una societat que no cuida els seus referents és una societat que camina a cegues. No ens podem permetre prescindir de la generació nascuda els anys 30 i 40, de la mateixa manera que tampoc ens podem permetre tancar la porta al jovent, a les noves veus. Entre uns i altres s’hi juga el futur d’una literatura que només és viva si és plural. El cor de les lletres ha de bategar amb tots els accents i amb totes les edats, i ha de bategar a totes les perifèries del país, del Pedreguer a Prats de Molló.
En aquest sentit, Xirinacs ens enllaça amb un univers immens, ric en vocabulari, en pensaments, històries i mirades, i això vol dir que ens ajuda a resistir i a encarar les gelades i tempestes de la vida. Cal negar-se a oblidar que la literatura és un ofici de picapedrer, fet de paciència i de mirada profunda. Com a editor, continuaré apostant per les seves paraules, no per nostàlgia, sinó per convicció.
Quan buscava un text per a la contra del llibre Estació de pas, en vaig escollir un que ens interpel·la a tots. Diu Olga Xirinacs: “Què?, em pregunta l’altre jo en un to reprovatori: el final de la teva vida és tal com l’havies imaginat? Li accepto la reprovació i li responc que no”. Aquí queda aquesta pregunta. I aquí queda, també, el meu convit a llegir Olga Xirinacs.
