Amb la seva encíclica Magnifica humanitas (MH), Lleó XIVens ofereix una extraordinària reflexió sobre el desenvolupament tecnològic i, en particular, sobre la denominada intel·ligència artificial (IA). Davant de les grans transformacions que porten els actuals avenços tècnics, amb el seu gran poder i omnipresència, Lleó XIV vol contribuir a un discerniment necessari per a la humanitat: ¿Cap a on anem? ¿Quina direcció elegir com a comunitat humana? (MH 4)
Es tracta, naturalment, d’una reflexió des dels pressupòsits de la fe cristiana. Però no s’adreça només als creients, sinó a tota la humanitat i, si és escoltada, pot il·luminar persones de cosmovisions diverses. La societat avança precisament a partir de les aportacions de tothom al bé comú, cadascú des de les seves conviccions, sense prescindir de la saviesa de les tradicions religioses que (en paraules de Lleó XIV) tenen “un paper culturalment necessari i insubstituïble en la vida social”.
La reflexió de Lleó XIV sobre la tècnica aprofundeix una llarga i rica tradició del pensament social de l’Església. Aquesta mirada no és ni catastrofista ni negativa. Al contrari. És una visió humanista i esperançada. Per als cristians, el progrés tecnològic és una manifestació de la intel·ligència amb què Déu ha dotat a l’ésser humà, a fi de respondre al seu amor a través de la llibertat i el coneixement. Amb la ciència i la tècnica, els humans posen remei a molts patiments i augmenten la llibertat, la fraternitat i la pau, cooperant així amb la gran obra divina de la creació.
Ara bé, la mirada de l’Església és també realista, conscient dels nombrosos riscos i amenaces de l’actual procés tecnològic. En aquest sentit, Lleó XIV hi veu dos grans perills: la tecnocràcia i la ideologia transhumanista.
Seguint el papa Francesc, Lleó XIV denuncia el paradigma tecnocràtic dominant, amplificat per la IA, pel qual la lògica de l’eficiència, del control i del lucre pretenen governar totes les decisions personals, socials i econòmiques (MH, 92), mesurant l’ésser humà exclusivament pel rendiment (MH 93 i 94). La tecnocràcia comporta una enorme i perillosa concentració de poder en uns pocs grans actors, que en determinen les condicions d’accés i de participació (MH 95) i fa créixer un gran poder tècnic sense l’adequat equilibri, que ens exposa a greus riscos de domini i exclusió (MH 113). Per això, el papa reclama un nou marc jurídic per a les noves tecnologies i la IA, que en determini les responsabilitats dels diversos actors, garanteixi controls independents, asseguri l’accés universal i la formació (MH 106-109) i obri espais a la cura mútua (MH 114).
Lleó XIV alerta també del rerefons ideològic transhumanista i posthumanista subjacent en els centres de poder tecnològic, que colonitza l’imaginari col·lectiu: la pretensió de superar els límits de la condició humana a partir de la potenciació de les capacitats, prometent una «salvació» purament tècnica, desvinculada del progrés social i moral, amb un greu risc d’exclusió (MH 116-117). Lleó XIV ens recorda que la finitud no és un defecte, ni empobreix l’ésser humà, sinó l’espai on s’obre al rostre de Déu i dels altres. Experimentar el dolor, la vulnerabilitat i el fracàs ens permet reconèixer la mateixa dignitat i la dels altres i ens obre a una fraternitat més gran (MH 122).
En aquest context, Magnifica Humanitas és una crida a ressituar el progrés tècnic en el lloc que li correspon, el que podríem anomenar una ecologia de la tècnica. La humanitat ha de fer créixer la tècnica per alleugerir sofriments i obrir possibilitats noves, però sense renegar d’allò més autèntic humà: la capacitat de relació i d’amor (MH 126). Es tracta de regular i guiar la tècnica, per ordenar-la al bé comú, a la justícia, a la cura dels més febles i de la creació (MH 129), respectant la veritat, la dignitat humana i la llibertat, per tal que serveixi no per empobrir allò humà ni dominar, sinó per fer “més humana” i més digna la vida de l’home sobre la terra, com a resultat de l’amor a Déu i al proïsme (MH 129-130).
