Disculpeu, però soc un entusiasta del procés de vacunació. No només per l’èxit que ha tingut, que contrasta amb els auguris i el blasme habituals cap a les nostres administracions públiques dels nombrosos epidemiòlegs —professionals i aficionats— que han sortit sota de les pedres durant aquests mesos de pandèmia global de coronavirus. O la poca confiança amb la gent cada vegada que s’anuncia una fase de desescalada (“ja veuràs d’aquí a quinze dies la nova onada!”). Sobretot, el que m’agrada de la vacunació és que il·lustra com cap altra cosa que és possible reconciliar, de nou, l’esperança de la humanitat amb la ciència.
Aquest era el somni de la Il·lustració, que es desenvolupa en el que en vam dir la Modernitat. Jo el primer, molts n’hem criticat el seu excessiu optimisme. El progrés també són les guerres mundials i la bomba atòmica, recordem sempre. L’oblit de la tradició ens fa més enzes i espiritualment més febles. I la dessacralització també deshumanitza aquest anthropos, en teoria centre del món. Però en aquest costat del pèndol hi creixen altres riscos. Per exemple, i per no sortir del món de la salut, l’assimilació —o superioritat— de la “medicina alternativa” a la basada en mètodes empírics. Sovint, al costat de les teories conspiratòries que amb més o menys fortuna i intensitat hem vist ressorgir en aquesta pandèmia. S’entén: són un refugi contra la incertesa, això que ens fa pànic però que és la nostra condició natural.
La vacunació, en canvi, posa de manifest la necessitat de la seva universalitat, que és el que la fa eficaç. O que hi ha encara moltes solucions a les nostres mans gràcies a l’esforç en la recerca científica, sovint relegada, als pressupostos públics. O que la vacunació de cadascú, així com els sacrificis que hem viscut, evita la infecció o la mort de persones més vulnerables que un mateix. O que acceptar que ens hem de morir un dia o altre no vol dir resignació. No, la ciència no és fredor, ni l’esperança és sobrenatural. Segur que al segle I, de tot això, en deien miracles.
