A la meva ciutat hi ha hagut una mica de polèmica per la decisió de l’Ajuntament de deixar de fer els Tres Tombs per “falta d’arrelament” i perquè, diguem-ho clar, la Germandat que teòricament ho organitzava en realitat no existeix i perquè el cent per cent de les despeses, incloses els lloguers de cavalls (a la ciutat no en tenim), eren sufragades pel comú. Pel que he sentit, potser més endavant s’ho repensen. Una comissió (ai, Senyor) mirarà a veure com es pot “actualitzar” la tradició, segurament per la via de festa animalística. És lògic: el que devia començar com a desig de protecció de les eines de treball (com fan per exemple encara avui al Japó beneintordinadors) avui és un anacronisme sense gaire sentit. Totes les festes tradicionals són, de fet, anacròniques. Però en alguns casos la seva força estètica i sentimental (és a dir, la permanència d’un cert sentit, encara que no sigui l’original) les fa robustes i actuals. Em temo que no passa, almenys en una ciutat com la meva, amb els Tres Tombs. La prova és que ningú vulgui revifar la Germandat i que sigui un problema de l’Ajuntament i prou.
¿I la benedicció? Bé, en algunes parròquies ja han muntat un petit acte posterior o anterior a la missa per beneir les mascotes, cosa que em sembla perfecta, encara que els usos i la nostra relació amb els animals està vivint un canvi estructural. I ja veurem on ens porta.
Quina cosa, les benediccions. Quan semblava que deixaven d’estar de moda, al Vaticà enceten una altra polèmica regulant les que es poden fer a les parelles homosexuals. Jo n’estic contentíssim, evidentment. He de dir que prefereixo la benedicció de persones a la dels bitxos, ja em perdonaran. Per això he estat a punt de demanar a l’Església catòlica de la meva ciutat que demani a l’Ajuntament el restabliment dels Tres Tombs. Però ara per parelles homosexuals. Podríem aprofitar i muntar el Dia de l’Orgull, fer una performance amb tres voltes i que, passant per la parròquia, el rector ho beneís amb aigua refrescant. Això sí que seria actualitzar-lo. I de cop passaríem del segle XIX al segle XXI.
