Una fe increïble

Segons el bisbe Spong, tot allò que recitem en el Credo o en què creiem no serveix per al món d’avui ja que està basat en una concepció del món, en un esquema mental i religiós ancorats en l’edat mitja com a molt tard.

Aquest any he dedicat part de la setmana de retir al Miracle per acabar de llegir el darrer llibre d’un dels meus teòlegs de capçalera, el bisbe episcopalià John Shelby Spong: “Unbelievable. Why Neither Ancient Creeds Nor the Reformation Can Produce a Living Faith Today” (Increïble. Per què ni els credos antics ni la reforma poden construir avui una fe viva). (Harper One, San Francisco, 2018).

Alguns altres teòlegs de capçalera, com us he explicat altres vegades, són l’exdominic Matthew Fox, expulsat de l’església vaticana per Ratzinger per ser “massa feminista”, l’exjesuïta José M. Castillo, el místic Enrique Martínez Lozano i José Antonio Pagola, entre altres.

Doncs bé, el bisbe Spong dedica el seu llibre a explicar per què tot allò que recitem en el Credo o en què creiem no serveix per al món d’avui perquè està basat en una concepció del món, en un esquema mental i religiós ancorats en l’edat mitja com a molt tard. Perquè des de llavors han passat moltes coses que ens han canviat com a raça humana i, per tant, podríem afirmar que ja no som la mateixa gent.

M’agradaria compartir amb vosaltres algunes “tesis” del llibre. Ell les anomena així perquè vincula la seva obra amb les “tesis” que ara fa 500 anys el monjo Martí Luter diuen que va penjar a la porta de l’església de Wittemberg per començar el que avui coneixem com a Reforma.

Comencem:

1. Déu ja no podem considerar-lo teísticament un ésser sobrenatural i poderós que viu en algun lloc fora del món i que és capaç d’intervenir miraculosament en la vida de cada dia. Hauríem de reformular què entenem per Déu.

2. Jesús el Crist tampoc podem pensar-lo en termes teístics que suposen que un Déu extern i sobrenatural ha “pres la forma” i s’ha “encarnat” en una vida humana. Aquesta concepció dualista (dalt-baix, cel-terra, déu-home, esperit-carn) és pròpia del món grec, però estranya per al nostre món contemporani. Hauríem de situar l’experiència del “Crist” en paraules que tinguin sentit avui.

3. El pecat original es basa en una creació perfecta i acabada de la qual la humanitat va “caure”. Els relats de la creació són d’abans de Darwin i per a nosaltres que som post-darwinians no tenen cap sentit.

4. El naixement virginal entès literalment i biològicament no té sentit. En lloc de defensar la divinitat del Crist més aviat la distorsiona.

5. Els miracles com a invasions sobrenaturals de l’ordre natural, fets per Déu o per un “Jesús encarnat” no caben en el nostre món de després de Newton.

6. La teologia de l’expiació en què algú fa de víctima “substituta”, ens presenta un Déu bàrbar, un Jesús víctima i els éssers humans com a poc més que criatures marcades per la culpa. La frase “Jesús va morir pels meus pecats” no és només perillosa, sinó absurda. Cal fugir d’aquesta teologia.

7. La Pasqua va donar lloc al moviment cristià i continua transformant- lo, però això no vol dir que fos la resurrecció física del cos mort de Jesús, que tornava a la història humana. Els relats bíblics més antics diuen que “Déu el va aixecar”. Hem de preguntar-nos cap on el va aixecar. Cal que separem la realitat de l’experiència de la resurrecció de les seves explicacions mitològiques posteriors. Aquí Spong situa un dels punts crucials del llibre, la contraposició entre “experiència” i “explicació”. Simplificant molt podríem dir que basem la nostra fe més en “explicacions” (obsoletes) que en “experiències” (sempre vives).

8. El relat de l’Ascensió, que només trobem en Lluc es basa en el paral ·lelisme que l’evangelista fa entre Elies i Jesús. Al final de la seva vida Elies és portat al cel per un carro de foc i així dóna el seu poder al seu deixeble Eliseu. Lluc considera que Jesús té més poder que Elies, i el fa ascendir al cel pels seus propis mitjans i fa que doni el seu poder als deixebles i als homes de totes les nacions per mitjà de l’enviament de l’Esperit Sant a la Pentecosta. L’univers de l’antigor estava format per l’inframón, el món i el cel. I el relat de l’Ascensió assumeix aquest univers antic. Ens cal cercar un nou sentit de l’Ascensió, fugint de l’astrofísica del segle I.

9. Parla de l’ètica, una capacitat de separar allò que està bé d’allò que està malament, apel·lant a codis antics com els Deu Manaments. Spong pensa que els estàndards morals contemporanis han de ser conformats per la juxtaposició de principis morals que afirmin la vida i les situacions externes. L’única opció que tenim les persones contemporànies és ser situacionistes, és dir, emprar la moral de situació, que rebutja una llei moral universal, eterna i immutable.

10. La pregària, entesa com una demanda feta a una deïtat externa i teística perquè actuï en la història humana, és poc més que “un intent histèric de portar el Sagrat al servei de la humanitat”. Moltes de les nostres definicions de pregària provenen del passat i, per tant, depenen d’una comprensió de Déu que ja no existeix. En lloc d’això, hauríem de pensar en la pregària com a la pràctica de la presència de Déu, l’acte d’abraçar la transcendència i la disciplina de compartir amb un altre els dons de viure, estimar i ésser.

11. Pel que fa a la vida eterna, si en volem parlar amb un mínim d’integritat intel·lectual, l’hauríem de tractar més aviat com una dimensió de realitat transcendent i d’amor infinit, una realitat i un amor que, quan els experimentem, ens permeten compartir l’eternitat.

12. Universalisme, o dit en altres paraules, no discriminació. La darrera tesi del bisbe Spong és que estem cridats a tenir una nova fe radicalment interconnectada. Una fe que considera que el sentenciar no és una responsabilitat humana. La discriminació contra qualsevol ésser humà basada amb quelcom que ens ve “donat”, sempre és fer el mal i no serveix l’objectiu cristià d’oferir “vida en abundància” a tothom. Qualsevol estructura ja sigui del món secular o de l’església institucional que disminueixi la humanitat de qualsevol fill o filla de Déu, fonamentada en una base externa de raça, gènere o orientació sexual, s’ha de denunciar públicament amb força. No hi pot haver cap raó en l’església del futur per excusar o fins per perdonar les pràctiques discriminatòries. La “sagrada tradició” mai més pot servir per justificar el mal de la discriminació. La crida a l’universalisme ha de ser el missatge del cristianisme.

En definitiva, cal transformar les paraules sagrades de l’ahir en paraules creïbles d’avui. Aquest és l’intent de John Shelby Spong en aquesta obra que us he comentat. I jo, què en penso?

No us he d’amagar que em trobo molt còmode en la racionalitat i en el llenguatge contemporani del llibre. Però us he de confessar que m’hi ha faltat una mica de misteri. Precisament aquests dies a través d’un altre dels meus teòlegs de capçalera, Enrique Martínez Lozano (www.enriquemartinezlozano.com) m’arribava una entrevista a Ana Maria Oliva, enginyera, doctora en biomedicina i terapeuta, a la “Contra” de La Vanguardia del 19 de juny de 2014. Parla dels camps bioelectromagnètics que ens envolten, de l’aura, de com es pot afectar per una mala o bona paraula, per allò que pensem, per allò que creiem. De ben segur que molts “científics” rebutjaran aquestes afirmacions de la Doctora Oliva.

Per què parlo d’això, si estàvem parlant del llibre del bisbe Spong? Doncs precisament perquè la modernitat ha volgut bandejar tot allò que no es pot veure i tocar. I en algun moment del llibre podria arribar a semblar que el nostre autor fa una cosa semblant, quan, per exemple, advoca per deixar de banda algunes creences que ell considera massa lligades a una cosmovisió depassada o antiga. Dic que podria arribar a semblar, perquè el fet és que per cada “tesi” aporta una alternativa contemporània. Una alternativa que la pot fer creïble als nostres ulls actuals.

Acabo posant sobre la taula la necessitat que tinc de trobar espais on debatre i compartir tot això. Per a mi és una meravella poder treure el cap en aquesta finestra cada dos o tres mesos i explicar-vos el que penso. Però m’agradaria també saber què en penseu. Com ho podríem fer?