Durant l’assemblea sinodal celebrada a Roma a l’octubre, gairebé dia per altre, em vaig escriure i vaig parlar amb Rosmery Castañeda, germana de la meva congregació que n’era membre amb veu i vot. Va ser un goig que hi fos per molts motius: és dona, és religiosa, és Dominica de la Presentació, és colombiana que viu a Panamà, on ha impulsat una Escola de Pastoral Bíblica impressionant. Rosmery va fer davant del Papa una intervenció que ja s’ha difós per les xarxes malgrat l’extra omnes i que vull compartir:
“Gràcies, Sant Pare, per haver-nos convocat a aquesta assemblea sinodal. Estem tractant com exercir l’autoritat, punt crític que tenim avui i per on podríem començar el camí sinodal que ens crida a la conversió. Hem escoltat diverses vegades el mateix text bíblic, ‘jo, enmig de vosaltres, soc com el qui serveix’ (Lc 22,24). Necessitem aquella autoritat que convoca gràcies a la transparència i a la humilitat. Una autoritat que fomenta la unitat perquè ens vol a tots germans, aquesta és l’autoritat que es fa govern sinodal. Quan l’autoritat escolta a tots sense distincions i cerca aquells que han deixat la comunitat, esdevé Evangeli. Quan l’autoritat exerceix la misericòrdia, esdevé humana, i tan humana és perquè sap que tots som vulnerables. Quan l’autoritat assegura la participació de conjunt i ens mostra que des dels orígens —recordem la Trinitat— aquest pla de salvació és responsabilitat de tots i de totes; perquè la comunitat és eclesial, igual que la missió, es decideix junts amb la finalitat que junts i com a germans estiguem concordes amb el somni de Déu, que és plantar el Regne. Necessitem una autoritat amb els braços oberts per acollir aquells que volen entrar, als que diem que l’Església és una tenda de portes obertes. Gràcies”.
No cal més per veure que el lideratge a l’Església té grans reptes: escoltar, fer pinya i respectar diferències. Perquè sinodalitat és caminar junts essent diferents, sense caure en la tirania de la uniformitat.
