Centres penitenciaris catalans: l’escàndol de la manca de recursos socials i les dificultats per accedir-hi

Tal com està previst per la pròpia Administració, l’acció dels serveis penitenciaris se centra fonamentalment en la rehabilitació i reinserció social dels interns amb la finalitat que no tornin a delinquir. No obstant això, sovint la dimensió rehabilitadora queda supeditada a la de vigilància i càstig. Hem vist i llegit a la premsa com aquestes supeditacions han anat incrementant a mesura que augmenten les demandes de seguretat del personal, en detriment de les mesures de reinserció.

Així doncs, la realitat penitenciària del nostre país mostra un sistema que actua molt més com a model de càstig que no pas com a acció rehabilitadora, tal com està previst. L’experiència de voluntariat evidencia un elevat grau d’insuficiència dels recursos socials existents.

Totes les persones tenen dret a l’accés a l’educació i a un lloc de treball remunerat, ambdós àmbits bàsics per a la reinserció. Als centres penitenciaris, però, no hi ha suficients recursos humans ni materials per garantir-ho. Això provoca que la majoria de la població penitenciària passi gran part del dia sense activitats, fet que genera conflictes al mòdul i al pati.

Sabem que els anys sense opcions actives i formatives generen sensació de càstig i poden activar odi, ressentiment i violència. Una vida plena d’aprenentatges i inclusió, en canvi, afavoreix la reinserció i la socialització positiva.

Les recerques sobre reincidència avalen la necessitat de promoure el medi obert, la llibertat condicional i mesures penals alternatives. Reduir la quantitat d’interns per centre i augmentar el personal de tractament milloraria la reinserció. Els sous baixos i els preus elevats dins dels economats dificulten aquest procés i poden generar activitats lucratives incompatibles amb la funció dels serveis penitenciaris.

Cal preguntar-nos per què hi ha tants malalts mentals als centres. La situació penitenciària sovint potencia el patiment i agreuja els problemes de salut mental. La deshumanització, la ruptura de vincles i la priorització del càstig contribueixen a aquesta realitat.

Es troba a faltar coordinació entre els equips de tractament penitenciari i els serveis socials municipals. La salut i el benestar dels interns depenen de departaments diferents segons estiguin dins o fora de la presó. Això provoca disfuncions i obliga les persones internes a repetir contínuament la seva història, revivint el dol.

Molts interns temen pel seu futur després de sortir en llibertat definitiva. La manca de preparació i suport genera por, vulnerabilitat i dificultats d’autonomia. La vida dins del centre sovint infantilitza els interns, minvant la seva capacitat de prendre decisions.

És crucial crear ponts entre dins i fora de la presó. Proporcionar referències i acompanyament en el procés de reinserció és fonamental. L’Administració hauria de tenir un paper protagonista, iniciant o completant tràmits abans de l’alliberament, permisos o tercer grau.

El col·lapse administratiu provoca lentitud i negació de recursos bàsics. La burocràcia actual impedeix garantir un sostre estable i aliment per a les persones internes. Aquesta situació porta a instruir els funcionaris a negar demandes, agreujant l’escàndol i la indignació.

El director general de Serveis Penitenciaris, Domingo Estepa, considera clau cooperar amb el tercer sector per reforçar la reinserció. Caldrà veure com es materialitza aquest compromís a la pràctica.

El paper del voluntariat és fonamental, especialment durant els permisos o la sortida definitiva. Molts interns surten amb “punts negatius”: desemparament, soledat i vulnerabilitat extrema. Dormir al carrer i ser víctimes de manipulació o violència mostra que aquest sistema no garanteix la reinserció.

Quim Cervera i Duran i Mariona Pòrtulas i Ambròs
Voluntaris del Projecte Portes Obertes de la Fundació La Vinya