Menu
17 d'abril de 2025
“Aquesta redacció no sembla pas la que vaig visitar per última vegada abans de morir”, diu Roser Bofill només entrar a la seu de les revistes Foc Nou i El Ciervo. En efecte, la redacció va canviar d’aspecte fa uns tres anys quan la junta d’accionistes va decidir de vendre un dels dos pisos que ocupava en una operació orientada a obtenir ingressos que permetessin sanejar la malmesa economia de la casa. “És una pena, però entenc la decisió. Portar endavant un negoci editorial no és fàcil. A més a més, ara són uns altres els qui els toca prendre decisions”, admet Bofill, contenta, això sí, pel fet que les cadires i la taula són les mateixes en les quals es va reunir durant diverses dècades amb membres dels consells de direcció i col·laboradors de les dues revistes.
“M’agraden aquests quadres que han penjat a la paret amb les portades d’El Ciervo. Del Foc Nou, no en penseu penjar cap?”, pregunta un cop asseguda.
I tant que sí. El cinquanta aniversari de ‘Foc Nou’ serà un bon moment per fer-ho. Ja hi pot comptar.
Gràcies. M’han dit que esteu portant la revista amb entusiasme i iniciativa. M’hauria agradat viure una mica més per treballar amb vosaltres, però el meu temps en aquesta terra va acabar.
La seva memòria continua present, ja ho veu. Li agraïm que hagi accedit a baixar del cel per reunir-se amb nosaltres una estona.
Durant un temps vaig tenir dubtes si hi acabaria anant, certament. El meu home, en Llorenç, estava convençut que sí. Recordo una conversa amb ell mentre anàvem cap a Viladrau. La nostra filla Sònia dormitava a la part del darrere del cotxe. Vaig preguntar a en Llorenç si realment creia que ens tornaríem a trobar al cel després de morts. “N’hi haurà prou amb la bona intenció?”, vaig dir. Ell em va respondre absolutament convençut: “El cel ens està esperant”. I tenia raó. Per cert, m’han parlat bé del documental Llorenç Gomis, el mestre serè, que l’heu dedicat.
Sí, de fet, també està dedicat a vostè. L’hem fet amb pocs mitjans, però amb passió i afecte.
En Llorenç s’ho mereixia. Els darrers anys de la seva vida no van ser fàcils. Va cuidar molt de mi quan vaig patir el càncer i ningú s’esperava que marxés. Va ser una mort sobtada. En aquell moment la que estava malalta era jo. De fet, havia acabat el meu tractament oncològic i tots els membres de la família estaven molt implicats en mi. En Llorenç ens va deixar la nit de Cap d’Any de 2005 i tots vam quedar en xoc. Durant els darrers anys, sempre dèiem que qui es quedés després de morir un dels dos, s’ho passaria malament.
Al documental vam recuperar unes declaracions seves en què explicava que vostè, sense en Llorenç, no hauria pogut fer tot el que va fer a la vida.
En efecte. Sempre em va animar a tot: vaig estudiar periodisme quan ja tenia 35 anys i esperava la tercera criatura. I malgrat tot, vam decidir que ho faria. Ell sempre em va motivar a anar endavant. Tots dos anàvem bastant de parella en el que opinàvem, encara que ens discutíem molt; sobre temes polítics i religiosos era el que discutíem més, però era enriquidor.
Van portar entre els dos ‘El Ciervo’ i ‘Foc Nou’ durant molts anys. Treballar junts, va tenir més o inconvenients o avantatges, des del punt de vista conjugal?
No ho sé. La gent sempre ho va considerar molt idíl·lic, però penso que hi havia més inconvenients que avantatges. Perquè gairebé sempre que érem a casa parlàvem de les nostres preocupacions al voltant de les revistes, que moltes nits ens feien perdre la son. Jo no ho aconsello, francament. El meu marit deia que era bo treballar junts perquè ens feia més solidaris entre nosaltres, però reconeixia que era una cosa que propiciava també molts estira-i-arronses.
En el seu temps, es podia ser cristià i dialogar obertament amb la societat malgrat la secularització?
Sí, però l’Església sempre ens ho va posar una mica difícil perquè hi havia una mena de por a “les coses del món”, com dèiem abans a escola. Aleshores, qualsevol descobriment o avenç en la societat era vist des de l’Església amb recel. Això ens va obligar a molts cristians lluitar en un front on no voldríem estar, perquè, de fet, el missatge de l’evangeli sempre va ser de llibertat i d’esperança. En canvi, l’Església semblava voler transmetre un missatge de por. M’atreviria a dir que les coses no han canviat gaire en aquest sentit, malgrat la glopada d’aire fresc que va suposar l’arribada del papa Francesc.
Hi ha gent que quan parla del papa Francesc, no pot evitar pensar en Joan XXIII, a qui vostè va estimar molt.
Francesc és la viva imatge de Joan XXIII, el papa bo. Té el mateix aire senzill, la mateixa benvolença i fins i tot el mateix somriure murri. I com va fer Roncalli durant els tres anys que va durar el seu papat, Bergoglio està donant al món una empenta, un alè d’esperança i ara, amb el Sínode sobre la sinodalitat, ha obert noves perspectives per a l’Església i es respira de nou un aire encoratjador. I això és una gran sort, perquè després del miracle dels breus anys de pontificat de Joan XXIII i del llarg mandat de Pau VI, va desaparèixer gradualment aquell temps de bonança en l’Església.
Francesc ha dit que el Sínode és “l’herència més valuosa del Concili Vaticà II”, promogut per Joan XXIII l’any 1962 i clausurat per Pau VI el 1965. Hi està d’acord?
Totalment. De fet, les tres paraules clau del Sínode, “Comunió, participació i missió” són paraules eminentment conciliars. No oblidem que va ser Pau VI qui va instituir el Sínode dels Bisbes quan encara no havia acabat el Concili.
¿I com recorda vostè, els anys del Concili?
Recordaré aquells anys per sempre més. Va ser el temps de les bones notícies. Llegíem apassionadament la informació que portava els diaris. En l’aula conciliar se sentien les coses més inesperades, impensables per ser dites per bisbes. Com va dir en el seu dia el cardenal Marty, jo també penso que cada bisbe per separat no s’hauria atrevit a parlar com ho van fer en trobar-se tots junts. Ara bé, no et pensis que tot en el Vaticà II van ser flors i violes: també hi va haver tensions, moments baixos, un cert cansament. Però malgrat tot, el Concili va ser una fita de la nostra història i en la història de l’Església. Crec que el Sínode tindrà la mateixa rellevància, ja que, segons he pogut percebre, els catòlics han tornat a sentir-se responsablement poble de Déu.
A més a més, amb Francesc, són molts els qui se senten més part de l’Església.
M’atreviria a dir que, igual com va passar amb Joan XXIII, el que captiva més de Francesc és el seu aire de naturalitat. Això agrada a creients i no creients perquè uns i altres no estan acostumats a un papa que es comporti amb aquesta senzillesa. Però et diré una cosa, els dos papes que van precedir Francesc —Joan Pau II i Benet XVI— van portar l’Església per altres camins i no per això vaig deixar de sentir-la com a meva. Mai no vaig negar que formava part de l’Església, per això no vaig sentir ni per un moment el desig de rentar-me les mans i marxar. Com deia el meu marit, l’Església és més que un club.
El teòleg José María Castillo deia que si alguna cosa se l’ha d’agrair a l’Església, és el fet d’haver preservat els evangelis.
Doncs tenia tota la raó. Per cert, els has llegit sencers?
Sí, en llegeixo algun de tant en tant. El darrer crec que va ser el de Mateu, fa alguns mesos.
Ben fet. Poca gent ho fa. I cal tenir clar que és molt diferent llegir el fragment de l’evangeli que s’escull en l’eucaristia que llegir-lo com es llegeix un llibre, des del principi fins a la fi. Al capdavall, cap dels evangelis és llarg. En els textos seguim Jesús en ocasions diverses, com és el seu tracte amb els homes i dones, i això ens permet copsar la seva gran humanitat. Envoltat de gent que l’escoltava, podem comprovar que el que deia soscavava l’ànima dels oients.
Abans ha mencionat Joan Pau II. Suposo que no va ser el que en diríem un “sant de la seva devoció”.
No ho va ser, i de fet van ser moltes les vegades en què no vaig estar d’acord amb les seves directrius. Però hi va haver una cosa que el va honorar i és que ningú no podrà negar que quan el Trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar) ens van portar a la guerra de l’Iraq, el papa Wojtyla, que es trobava en els darrers anys de la seva vida, va fer totes les gestions possibles per evitar aquell conflicte. Aquell afany seu per la pau fins al darrer alè, aquella obstinació d’un home cansat i bell, mereixia tot el nostre respecte i gratitud.
El papa Francesc té també una obstinació similar per fer entendre que la guerra és una bogeria en què els únics que guanyen són els fabricants d’armes.
No m’estranya gens. Des de Benet XV, tots els papes han denunciat la massacre inútil de la guerra. I Joan XXIII va escriure l’encíclica Pacem in terris, que defensava un desarmament absolutament complet que havia d’arribar fins a les mateixes consciències i convidava tothom a esforçar-se per col·laborar cordialment i sincerament a eliminar dels cors el temor i l’angoixant perspectiva de la guerra. És una encíclica que malauradament manté tota la vigència i convindria fer llegir de manera urgent als grans líders polítics actuals i a totes les persones de bona voluntat.
Se’ns va acabant el temps i no voldria deixar de preguntar-li com ha vist la societat actual en aquesta breu visita. Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació han evolucionat molt des que vostè va morir.
Us veig excessivament dominats per les temptacions digitals, la immediatesa i la pressa. Deu ser això que ara en diuen hiperconnexió. Només us puc dir que, com deia Lanza del Vasto, cristià noviolent seguidor de Ghandi, desconfieu de la pressa, fugiu-ne, combateu-la. És la gran destructora de la vida interior. L’arribada de les màquines amb la promesa que amb elles guanyaríem temps ha tingut l’efecte d’estendre la pressa per tot arreu, accelerant els intercanvis i els desplaçaments. Per això, no ens en deixem atrapar: quan se’ns presenti el dia ple d’ocupacions, tracem els nostres plans amb prudència i, com deia Lanza del Basto, fem “una bona poda d’ocupacions i obligacions”.
Un consell excel·lent i una bona reflexió per concloure aquesta entrevista.
Quan sortirà el número?
Calculo que a mitjan setembre. Actualment, la revista té tres números bimensuals i dos trimestrals, a diferència d’altres temps en què la portava vostè.
Em sembla molt bé. Ja l’any 1974, en els primers números, hi havia lectors que ens deien que era millor optar per publicar números mensuals en lloc de quinzenals, ja que aleshores tenien moltes coses revistes per llegir i poc temps per fer-ho. En fi, crec que ja va sent hora de tornar a la vida eterna, al cel.
Bé, no l’entretinc més. El seu marit la deu estar esperant.
Que s’esperi, tenim tota l’eternitat. Et diré una cosa: en Llorenç no era l’únic poeta convençut de l’existència del cel. Verdaguer també ho estava, i en va parlar molt. Va tenir una vida difícil. Coneixia el sentit del dolor en la vida d’un cristià, per això posava la vista on semblava que nosaltres no ens atrevíem: en el cel. “La terra des del cel blau, com es deu veure petita”, va escriure en un poema. Des de la fe, les coses tenen una altra dimensió, ja ho veus. Jo crec que parlem massa poc del cel. Llavors passa com si ens quedéssim sense fi i sense meta. I a les mans se’ns fonen l’esperança i l’alegria. I ens calen tant, totes dues!
Moltes gràcies, Roser.
*Roser Bofill Portabella va dirigir Foc Nou durant més de tres dècades. Va morir el 19 d’octubre de 2011. Aquesta conversa és imaginària i està basada en coses que va escriure en els seus llibres i articles o va dir en algunes de les seves aparicions a la televisió.
Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga
Març / Abril de 2025
