Entre les nombroses fotografies que enriqueixen Esperança, la biografia del papa Francesc publicada pocs mesos abans de la seva mort, n’hi ha una d’especial que no pertany a l’arxiu personal de Jorge Mario Bergoglio. És una instantània presa l’any 1945 a Nagasaki en què apareix un nen de deu anys que porta carregat a l’espatlla el cos inert del seu germà petit, assassinat per la radiació de la bomba atòmica. “És el fruit de la guerra”, diu el papa sobre aquesta commovedora imatge que revela l’expressió punyent del rostre del nen, marcat per sempre més per aquesta gran injustícia que és la guerra.
Malauradament, en el món actual encara són milions els infants obligats a suportar els terribles patiments ocasionats pels conflictes armats i per la plaga del terrorisme: a Ucraïna, a Myanmar, al Sudan, a Haití, al Líban, al Iemen, i particularment a Gaza, on durant 18 mesos de genocidi han sigut assassinats prop de vint mil infants per les bombes i la fam i altres 4.500 han resultat ferits i necessiten ser evacuats de manera urgent, segons l’Organització Mundial de la Salut. Un horror de tal magnitud que hauria de cobrir absolutament de vergonya els governs occidentals i l’anomenada comunitat internacional.
Diu el papa després de comentar la foto de Nagasaki que el dolor dels infants que pateixen les guerres ni tan sols deixa lloc a les llàgrimes, sinó a una profunda indignació per la traïció que pateixen per part dels adults que en teoria els haurien de protegir. “Davant de la injustícia, els infants s’indignen. Tenen la mirada de Déu”, escriu Francesc.
Enguany el món commemora els 80 anys de l’Holocaust, durant el qual van perdre la vida tràgicament més de sis milions de jueus en camps de concentració i extermini nazis. Amb la perspectiva del temps, una de les conclusions d’aquella gran desfeta de la humanitat és que va ser possible gràcies, sobretot, al silenci, la indiferència i la complicitat de molts. Les massacres actuals tenen lloc també enmig d’un clima de passivitat global inexplicable, de manera que, en aquest sentit, no disten gaire de les que es van produir en el cor d’Europa durant la primera meitat del segle XX.
Mentre som testimonis de tantes atrocitats, en aquest any jubilar dedicat a l’esperança, els cristians estem cridats a recuperar aquesta virtut teologal tal com la planteja el papa Francesc: una esperança que sosté i compromet; que ens fa protagonistes i no espectadors; una esperança que és la resposta necessària davant d’un món que no ens resignem a acceptar.
