Salka Soria: “A Cuba no hi ha futur per als joves”

Un congrés de periodisme em va portar, fa uns anys, fins a Cuba. Amb l’afany de conèixer el territori, vaig arribar fins a la ciutat de Bayamo, dins la província de Granma, a l’extrem oriental de l’Illa. Allà vaig descobrir a la Salka Soria Freixas Galubsova, una jove cubana atenta, educada i molt tendre amb la seva àvia, la Jorgelina, amb qui vivia aleshores. 

Li faltava llibertat, com a la majoria de joves del país. Ara ja té 26 anys i des de fa alguns mesos va decidir marxar als Estats Units per establir-se a Houston, Texas. La seva travessia va durar dos mesos i va ser difícil, com la de la majoria de les persones que emigren. Però fins ara, està molt contenta d’haver emprès el camí i d’haver aconseguit sortir de l’illa.

¿Per què va decidir marxar als Estats Units?

Ja feia temps que ho estava barrinant. Perquè, pels joves, no hi ha futur a Cuba. Viure en una dictadura és terrible. T’adones que mai aconseguiràs tot allò que has somiat.

El mes de juliol de 2021 el govern de Cuba va reprimir una mobilització popular a Cuba per reclamar millores socials. ¿Què va significar allò per al país?

Per a molts cubans va ser una lliçó que ens va ensenyar que units podem arribar a un canvi, però si no ho estem és molt difícil. Per això el moviment de protesta no va perdurar. Tres anys després encara hi ha més de 700 presos per aquells fets.

¿Com ho va viure la seva família?

La meva mare i el meu pare com a metges, amb la meva germana, ja havien marxat a Uganda a treballar. Aleshores, la meva àvia va demanar a la seva família de Mataró que l’ajudessin a trobar  els documents d’un avantpassat seu, en Pere Freixas, que havia nascut a Mont-Roig del Camp i que amb la Guerra Civil s’havien perdut. Aquesta era la gran esperança per a ella per poder sortir i ho va aconseguir.

¿Què va passar, llavors?

Quan la meva àvia va marxar i va venir cap a Espanya, el meu desig de deixar Cuba va augmentar. Em quedava sola. Li ho vaig dir a la meva mare, i ella volia que estiguéssim tots  junts. Però jo havia d’esperar molt per venir a Espanya, i vaig decidir que no volia esperar per si les coses es complicaven. El meu pare em va dir que no estava d’acord amb la meva decisió, però que marxés si era el que volia. Els Estats Units no eren el meu objectiu, però, com que ho vam decidir tots en família, jo vaig prendre la decisió d’anar-me’n a comprar el bitllet i iniciar la meva travessia.

¿Com va anar la travessia?

Vaig sortir a través del programa CBP ONE. Jo havia de volar per Holguín i era la primera vegada que entrava en un aeroport internacional. Vaig sortir de Cuba fins a Santo Domingo, vam arribar a Nicaragua, vaig passar a Hondures, on ens van donar una documentació falsa. Vaig pensar que allà s’havia acabat  el somni.

¿No hi confiava?

No, però de seguida ens van oferir un tracte: papers legals a canvi d’una quantitat. Pagant-la, vaig començar a veure la corrupció que existeix en aquesta mena de processos. D’allà vaig anar a Guatemala —on hi havia moltíssima policia—  i vam arribar fins a Mèxic.

¿Què va ser el més dur que va viure al llarg del trajecte?

Salka Soria

Veure i parlar amb tantes dones cubanes embarassades amb nens i nenes molt petits que s’arrisquen a buscar un futur millor em va resultar difícil. La necessitat tan gran que hi ha a Cuba d’allò més essencial és la causa que les famílies es fracturin i se separin.

¿Com està ara, als Estats Units?

Il·lusionada, encara que aquí tot molt diferent que a Cuba. Allà hi havia molta solidaritat. Un dia la meva àvia va emmalaltir i a les farmàcies cubanes no hi havia res. La Jorgelina necessitava unes pastilles que valien més que el salari d’una persona: ho vaig fer saber a les amistats i, gràcies a Déu, en un tres i no res ja tenia les pastilles.

Jo feia anys que treballava a Cuba, però no ho feia ni remotament com es fa aquí, als Estats Units. Aquí, si deixes d’anar a la feina perquè estàs malalt, o tens ressaca o simplement no tens ganes de treballar, t’acomiaden. Això és el capitalisme, entenc. En qualsevol cas, aquest és un país amb molt de sacrifici, però que paga la pena conèixer-lo.

¿Com és la teva família?

Vinc d’una de molt petita però molt unida. Formada totalment per dones, dones molt fortes que han jugat un paper molt important a la meva criança. Abans que arribés a la família el meu pare —que no compartim llaços de sang—, la meva àvia Jorgelina ja era la cap de família. Era l’home i la dona, i ens va tirar endavant a tots. La fortalesa li venia dels seus pares. He après tant de la meva àvia que ella m’ha obert el camí. Vull ser valenta com ella.

La productora Clack ha portat al cinema el documental El meu avi va anar a Cuba. Viatge d’anada i tornada, de Sergi Martí i Joan Salicrú. Està basada en la història d’en Pere Freixas l’avantpassat de la teva família. Tracta de la vida de les persones migrades que busquen una vida millor per als seus. ¿Què et va semblar?

El documental em va agradar. Van explicar detalladament l’evolució de l’emigració. Veure’m de petita amb la meva mare, Deniza i la meva àvia, Jorgelina, també. Vam tenir un record per aquells que ja no estan entre nosaltres com en Manoli, que recordo amb molta estimació. Crec  que potser s’hauria pogut subratllar més el paper de la meva mare i especialment de la meva àvia com a pals de paller que són per a la família Freixas.

Un dels líders mundials que més importància dona als drets de les persones migrants és el papa Francesc. ¿Què n’opina, d’ell?

Durant el seu pontificat el papa ha predicat a un Déu de justícia i misericòrdia. Per a mi una de les coses més importants que està fent és atraure l’atenció del món sobre els éssers humans més vulnerables. Com vostè diu, la defensa dels drets dels migrants i refugiats, i no només amb paraules, sinó també en accions,  s’han convertit en un eix central del pontificat, que jo admiro.

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr