¿Van ser progressistes els capellans de l’Espanya imperial?

Diuen que la dada mata el relat. Trobo que és a l’inrevés. La informació objectiva pot fer-hi ben poc davant les construccions ideològiques. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho fa molts anys, quan, a Twitter, se’m va ocórrer d’argumentar que l’Església catòlica també feia coses bones, i vaig posar l’exemple de Càritas. “¿Què té a veure Càritas amb l’Església?”, em va contestar, indignada, una noia que es va pensar que jo era un recalcitrant ultramuntà. Li vaig proporcionar el web, però en trobar que parlàvem d’una organització que es fa dir ‘diocesana’ no la va convèncer. Els seus prejudicis la feien immune a una dada incontrovertible.

En Història, aquestes coses passen sovint. No tenim fets, només fonts, i aquestes fonts es poden llegir de més d’una manera. Per exemple, agafem el cas del catolicisme espanyol del Segle d’Or. En general, tot i els grans místics, com Teresa de Jesús o Joan de la Creu, té força mala premsa. Sobretot perquè és sinònim de fanatisme i d’Inquisició. Per això ens sorprèn descobrir, en certs autors de l’època, un impuls progressista, per no dir revolucionari. ¿I si ens trobéssim davant d’una gent que es va anticipar, en segles, al Concili Vaticà II?

El teòleg dominic Francisco de Vitoria (1483-1546), conegut per la seva defensa dels Indis, es va oposar als qui propugnaven el poder absolut del papa, de manera que el poder religiós absorbís el poder civil. La Bíblia no parla de cap autoritat política, sinó d’una autoritat espiritual. Vitoria, així, va posar els fonaments de l’Estat modern. No hi havia cap raó per confondre Déu i el Cèsar. El Rei no estava sotmès a l’Església i l’Església no necessitava el domini polític per complir la seva missió. Si el pontífex s’immisceix en el govern de l’Estat, els ciutadans no estan obligats a fer-li cas, perquè els assumptes temporals cauen fora de les competències del successor de Pere.

Vitoria també resulta modern quan planteja, basant-se en Tomàs d’Aquino, que el Papa no ha de ser obeït si les seves lleis són injustes. El cristià ha d’anteposar la seva consciència a les disposicions de l’autoritat. Ja que les lleis civils injustes no obliguen al seu compliment, el mateix es pot dir de les lleis eclesiàstiques. Tant és que siguin d’un bisbe com del pontífex mateix.

Així, tenim una Església molt diferent de la del tòpic sobre una teocràcia governada amb mà de ferro pel centralisme vaticà. A la seva diòcesi, “el bisbe no té menys poder que el papa en les coses del seu ministeri i amb relació als seus súbdits”. No obstant això, ningú té la facultat d’imposar una voluntat arbitrària. El bé de l’Església ha de ser sempre la norma suprema de conducta.

Passem ara a un altre autor important, el jesuïta Juan de Mariana (1536-1624). Tot i ser un monàrquic convençut, també pensa que el poder del sobirà, per a ser legítim, ha de néixer del consentiment dels governats. La llei ha de limitar el monarca per impedir, així, que la seva autoritat degeneri en tirania.

Mariana pensa en precedents remots, com els antics grecs, però també en d’altres de més moderns, com els dels aragonesos, “severs i resoluts per a defensar les seves llibertats”. La Corona, a l’hora d’actuar, ha de comptar sempre amb voluntats diferents de la seva: “Diuen que en tenim la prova en la nostra mateixa Espanya, on el rei no pot posar tributs sense el consentiment dels pobles”. En conclusió, és el poble qui delega el poder en el monarca. Això vol dir que es reserva per a ell mateix un poder més gran. Tot això obre el camí, en cas de necessitat, al tiranicidi, una doctrina que, en el seu moment, va provocar un gran escàndol.

El nostre jesuïta també es mostra sensible a les desigualtats socials, on veu un fort obstacle per al bon desenvolupament de qualsevol país: “En una república en la qual els uns vessen de riqueses i als altres els falta el necessari, no hi pot haver pau ni felicitat possibles”, escriu. Per pietat i per justícia, els prínceps han de socórrer els necessitats. Aquesta és la seva principal obligació, “el millor i veritable objecte de les riqueses, que no hem d’usar per als nostres propis plaers, sinó per a la salut de molts”.

Segons Mariana, Déu va fer les riqueses comunes a tota la humanitat, perquè tots poguéssim viure’n. Només la cobdícia va convertir en propietat particular el que pertanyia, en principi, a tots. Sí, ja sé que sembla provocador proposar un jesuïta dels segles xvi i xvii com a precursor del socialisme, però els textos són els que són, i allí els tenim amb aquell aroma deliciós de l’atreviment.

Tendim a pensar que el nostre temps és sempre el més modern, i que el més antic només pot ser reaccionari. Com hem pogut comprovar, la història no autoritza aquesta opinió. Vitoria, Mariana i altres van ser ments poderoses que van aplicar tota la seva saviesa a millorar la vida de la seva gent. A vegades, això els va fer escriure pàgines que, avui en  dia, encara ens fan reflexionar i qüestionar-nos sobre si el nostre món va o no pel millor camí.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1