Em sembla que la recent vista apostòlica del Sant Pare a Catalunya ha complert a bastament totes les expectatives. Les que devia tenir Lleó XIV, en primer lloc, en el que ha sigut un dels primers viatges del seu pontificat. Conscient de ser, avui, una de les poques veus autoritzades i audibles arreu d’un món en canvi i convulsions, i just després de la publicació de la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, el papa volia deixar ben clar quin és el seu programa. Amb els discursos i els gestos, tant aquí com al conjunt del seu viatge a Espanya. La primacia de la dignitat humana en totes les circumstàncies, l’atenció contínua als més desvalguts i una invitació a viure amb esperança, sense por.
També es deuen haver complert les expectatives de l’Església catòlica catalana, absolutament alineada amb el discurs papal. Mostrant el seu múscul, sí, i la capacitat de seducció, però sempre al costat de persones amb noms i cognoms, d’històries dures que ens fessin anar al fons de la proposta. Per entendre’ns: la música de la missa a la Sagrada Família o l’aire de la pregària a Montserrat serien del tot buits si no hi reconeguéssim l’aire i la música (el “crit dels oprimits”) dels testimonis de l’Estadi Olímpic, de les internes de Brians 1 o dels més desvalguts, acollits per les més de noranta entitats que van aplegar-se a Sant Agustí. I també ha anat resolent de mica en mica tots els entrebancs que anaven sortint en la preparació. Aquí faig un parèntesi per agrair al cardenal Joan Josep Omella el seu lideratge i capacitat, que van permetre, per exemple, que el català lluís significativament als llavis del papa Prevost durant tota la visita. Que ningú s’enganyi.
Si em permeteu, crec que també hem vist complerts els desitjos d’altres confessions, a les quals va fer esment el papa a la seva homilia pel centenari d’Antoni Gaudí a la seva obra més emblemàtica, ara ja símbol mundial. Tant perquè comparteixen el missatge de fons com perquè la visita, tot i algunes crítiques ben legítimes, s’ha dut a terme en un absolut respecte a la presència pública del fet religiós, tractat com una aportació positiva al bé comú. No ho dic jo. M’ho han fet arribar per activa i per passiva nombrosos representants de les altres tradicions religioses que viuen a la Catalunya plural, a la Catalunya real, dels nostres barris i pobles. Un altre parèntesi: farien bé d’escoltar aquestes veus els que atien la por i la divisió en aquests mateixos barris i pobles.
I el país, ¿ha trobat el que s’esperava? A mi em sembla, humilment, que molt més. No ens esperàvem tant quan el president Salvador Illa i el conseller Ramon Espadaler van demanar-li a Sa Santedat que visités el nostre país en una audiència que els concedí l’octubre passat, en el marc d’una visita a Roma pels actes del mil·lenari de Montserrat. Crec que no exagero si afirmo que la immensa majoria de catalans han rebut de bon grat les paraules i els gestos del Sant Pare al nostre país i que van sentir-se orgullosos d’haver ofert al pontífex i a món la Catalunya que som i que volem ser. La de la tradició i de la modernitat, la del disseny i la del treball, la que acumula generacions i la que ha vingut a sumar-s’hi, la que es pren seriosament les oportunitats de lluir-se, la de l’Escolania de Montserrat i la de Sergio Dalma, la de la Moreneta i les noves pells fosques dels nostres paisatges, la de la dignitat dels seus palaus i la dignitat de les seves presons, la del Mediterrani que bull “com la cassola en forn”.
Crec que tots plegats, els diferents agents de l’Església catòlica que han intervingut en l’organització de la visita, totes les instàncies dels tres nivells de l’administració (que en temps rècord han fet que fos possible amb èxit i sense incidents remarcables), els mitjans de comunicació i el gruix de la societat civil, vam fer una assumpció implícita d’aquesta narrativa. I, el més important, ens vam proposar de viure-la com una experiència col·lectiva de país. Des d’aquí vull destacar els comitès institucional i executiu que han agrupat tots aquests estaments amb una tasca de coordinació i eficàcia (i, deixeu-m’ho dir, esperit federal) pròpia dels grans esdeveniments, que hauria de servir de model també pels grans reptes de país, penso. No esmento noms perquè no acabaria.
O sigui que ens ha servit cap endins i, també, cap enfora. No necessàriament perquè la Sagrada Família tingui més turistes (de fet, no n’hi caben més), sinó per una cosa que em sembla encara més important. Ha servit perquè Catalunya, davant el món, obtingui el prestigi d’un lloc on les coses es fan ben fetes i que van en la direcció correcta. Sortir als mitjans de tot arreu per una mala notícia és relativament senzill. En canvi, fer-ho amb prestigi i contingut és, senzillament, extraordinari. Ara, que es noti.
