En el marc de la celebració del programa número 300 de Cruzando Fronteras, vam poder entaular una profunda trobada amb dos dels més grans especialistes en espiritualitat monàstica de l’àmbit hispanoparlant: Fernando Beltrán Llavador i el monjo Francisco Rafael de Pascual. L’eix central de la conversa va girar entorn d’una dimensió de la litúrgia que, sovint, passa desapercebuda per la seva pròpia etiqueta: el Temps Ordinari, analitzat sota l’agudesa mística, humana i social del monjo trapenc Thomas Merton.
Per endinsar-se en l’obra de Merton, el professor Beltrán va introduir tres disposicions del cor encunyades en un estudi recent anglosaxó sobre l’“espiritualitat holística” del monjo: apreciar, assimilar i aplicar. No es tracta d’un acostament purament llibresc o acadèmic, sinó d’una actitud que busca fer saltar el text de la pàgina a la vida. Assimilar l’obra de Merton implica deixar que el tempo i el batec de Déu marquin l’existència, aconseguint un encaix perfecte: portar la litúrgia a la vida quotidiana i, al seu torn, la vida ordinària a la litúrgia.
El nucli teològic del programa es va encendre amb una pregunta llançada pel monjo cistercenc Francisco Rafael de Pascual, madurada “a foc lent” durant dècades de vida comunitària: ¿Pot considerar-se el Temps Ordinari de l’Església com una catequesi estesa sobre l’impacte de l’Escriptura en la vida corrent?
Per a Merton, la resposta és un rotund sí. L’activitat del cristià —inclosa la del monjo en la seva micro-societat del monestir— es desenvolupa en el temps. No obstant això, el temps per a Merton no és una categoria abstracta, filosòfica o un simple transcórrer de les hores; és l’oportunitat d’inserir-se en el projecte global de Déu per a la humanitat.
Al llarg dels 34 diumenges que componen el Temps Ordinari, les lectures bíbliques no ofereixen relats aïllats, sinó un mapa pedagògic que aborda els aspectes fonamentals del desenvolupament integral de l’ésser humà. En aquest període, Jesús mateix i la seva activitat quotidiana es converteixen en els protagonistes. Crist projecta sobre la història la novetat radical de la dignitat humana: l’ésser humà no és un simple instrument polític o econòmic per a la construcció d’una ciutat terrestre perible, exposada als enganys del poder, sinó un fill de Déu anomenat a la llibertat.
L’anell que no és de poder, sinó de noces
Davant la cultura contemporània, tan habituada a les metàfores de dominació presents en narratives de ficció, l’entrevista va rescatar una bella analogia litúrgica que Merton va manllevar del monjo Dom Odo Casel. L’any litúrgic és comparable a un anell. Però no es tracta d’un “anell de poder” o de sotmetiment, sinó d’un anell de noces, el símbol de l’aliança eterna entre l’Església i el Verb encarnat.
Aquest cercle sagrat representa, d’una banda, la immutabilitat i l’eterna novetat de Déu i, per l’altra, el dinamisme de les accions salvífiques de Crist, qui va descendir al temps a través de la seva encarnació, mort i resurrecció per a restaurar el cosmos. Merton recordava que la paraula litúrgia significa etimològicament “treball comú”. És una obra en què la comunitat humana no és espectadora d’un teatre, sinó cooperadora activa del Redemptor.
Del Cronos al Kairós: implicacions socials
Un dels punts clau de la conversa va ser la conceptualització del temps. Beltrán va recordar que, segons el Diccionari de Thomas Merton, la llibertat del contemplatiu no consisteix a evadir el temps, sinó a ser lliure en el temps. És la transformació del Cronos (el temps cronològic i tirànic) en Kairós (el temps de Déu, el moment providencial). En l’Eucaristia, el passat i el futur convergeixen de manera misteriosa en el present.
Aquesta actualització del misteri diví no aïlla el creient, sinó que li exigeix un compromís social i històric. Merton va demostrar aquesta convicció en ser un dels grans valedors espirituals del moviment no violent pels drets civils liderat per Martin Luther King als Estats Units, interpretant aquell moment crític com la “hora de Déu” per a construir l’“estimada comunitat”.
El mateix Merton va experimentar aquesta ruptura de fronteres entre l’extraordinari i el quotidià en la primavera de 1940, durant una missa dominical a l’església de Sant Francesc de l’Havana. En escoltar una multitud d’infants cantar junts el Credo en el moment de la consagració, el monjo va ser assaltat per una il·luminació espiritual. Va descriure aquella experiència no com una fantasia mística inassolible, sinó com una “llum ordinària” de la fe, un do concret i net de sentimentalismes que li va fer exclamar en el seu interior: “El cel és aquí”.
Com a tancament i pregària, es va rescatar un passatge del llibre Pensamientos en soledad, en què Merton recorda la veritable essència de la vida espiritual:
“Crist va viure la vida corrent dels homes del seu temps per a santificar la vida ordinària dels homes i dones de tots els temps. Si volem ser espirituals, hem de continuar sent humans”.
El Temps Ordinari és, en definitiva, l’escenari on la gràcia s’empelta en la nostra naturalesa quotidiana i on les tasques, responsabilitats i aparents distraccions del dia a dia es revelen com l’autèntic punt de trobada amb la saviesa de Déu.
Programa Cruzando Fronteras: Thomas Merton y el Tiempo Ordinario
