Bisbe Xabier Gómez: “Per cuidar la pau, cal invertir en les persones i el bé comú”

El passat dimarts 3 de juny, en el Col·legi de Periodistes, el bisbe de Sant Feliu, Xabier Gómez, participava en un diàleg amb l’activista i expresident de FundiPau, Antoni Soler. Al llarg de l’acte organitzat pel grup de Periodisme per la Pau, que duia per títol “Alternatives al rearmament d’Europa”, el bisbe va desenvolupar el seu discurs a favor de la pau en un context global que travessa, en paraules del papa Francesc, “una tercera guerra mundial a trossos”, amb més de 56 conflictes bèl·lics en actiu, segons l’Institute for Economics and Peace. Davant d’això, Xabier Gómez va fer una crida al “pensament crític organitzat”, remarcant la necessitat d’una “societat civil desperta”, i el desig per una “aliança entre religions per la pau”.

Nat a Azkoitia, el bisbe Gómez és llicenciat en Teologia per la Pontificia Facultad de Teología San Esteban de Salamanca, i l’octubre del 2024 es va convertir en el primer dominic en assumir el govern d’una diòcesi a Espanya, després de 60 anys. A la Conferència Episcopal Tarraconense, també és responsable del servei de migracions i de pastoral intercultural i obrera. Havent acabat el col·loqui, va accedir molt gratament a respondre algunes preguntes per a Foc Nou.

En primer lloc, volia preguntar-li per les paraules de Lleó XIV, des del balcó de la basílica de Sant Pere, que parlaven d’una “pau desarmada i desarmant”. ¿Quina valoració en fa?

No s’acaba d’entendre del tot sense fer referència a la primera frase que va pronunciar. Era alhora una salutació pasqual i un programa de missió. La referència a la relació amb Jesús Ressuscitat i a Jesús com a font i model per conèixer la pau en el cor i treballar per la pau en tots els contextos i nivells de relació. Jesús desarma l’espiral de violència des de la creu; la Resurrecció és la pau desarmada, el triomf de l’amor i la vida sobre el pecat, la violència i la mort. Aquesta pau s’ofereix a tothom i és accessible per a qui la busca i l’acull. És una pau que transforma la mirada, els criteris, les prioritats, que descobreix sempre en el proïsme no pas un rival, sinó un germà. La pau integral, que va més enllà de l’absència de guerres, és una condició i una manera de viure que impregna el nostre estil de vida, de parlar, de relacionar-nos, de superar conflictes, de treballar per la justícia i per la cultura de la cura i de la vida.

¿Quina és la tasca de l’Església a l’hora de difondre la cultura de pau? Com un agent diplomàtic entre dues parts d’un conflicte bèl·lic, però també a petita escala, des de la quotidianitat.

Com recorda la Doctrina Social de l’Església, es tracta de proposar sempre el valor immens i sagrat de tota vida humana i el bé comú com a criteris que orientin l’activitat humana i les polítiques. De confiar en les capacitats humanes i en la racionalitat per resoldre els conflictes sense recórrer a la violència. Promovent una cultura de la trobada i no del descart, de la vida i no de la mort, de la veritat i no de la mentida ni la manipulació de les consciències. De la democràcia i una ciutadania activa, i no de l’autoritarisme. De fonamentar la pau i la convivència en la recerca de la pau interior, la justícia i l’amistat social, la fraternitat universal. La pau és un do i una tasca que necessita ser cuidada.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Xabier Gómez | © Foc Nou

¿Com podem integrar nosaltres aquesta cultura de la pau? ¿Què ens ensenya, aquí, el cristianisme?

Abans de res, cal dir que la cultura de la pau no és patrimoni del cristianisme ni de cap religió. És patrimoni de la humanitat. Però, si anem a les fonts de l’Evangeli, trobarem una persona pacificada i pacificadora, que és Jesucrist. Una persona que, en un context social —i, fins i tot, personal— molt conflictiu, havent patit la violència gratuïta i cruel de la crucifixió, o la traïció de l’amistat, va demostrar que l’amor és el que ens fa veritablement humans. L’amor gratuït i desinteressat, capaç d’aturar la violència.

Les preguntes sobre l’origen del mal cauen sempre en l’aporia. No en tenim cap resposta, però sabem que Jesús l’atura amb el seu cos. I això ens ensenya que nosaltres també podem fer aquest exercici per aturar la violència i no deixar-nos contaminar, no deixar que tingui poder sobre nosaltres. En aquest sentit, l’herència de l’humanisme cristià ens ensenya a vèncer la violència, amb l’ajuda de Déu i dels altres. Perquè ens ensenya a passar del jo al nosaltres i ens dona un sentit de comunitat, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i anar cap a una cultura de l’encontre i la pau.

¿Creu que la guerra, que sovint aquí veiem tan llunyana, s’explica, en part, per factors que també són presents a la nostra societat? Avarícia, odi al diferent, manca d’empatia…

El primer camp de batalla que cal pacificar sovint el tenim dins nostre. És aquí on decidim com volem viure, com volem relacionar-nos. Per això les religions tenen tanta importància, així com els corrents ètics i filosòfics que comparteixen valors i una visió del món que posen la dignitat de la persona, la corresponsabilitat i la solidaritat com a marcs de convivència. Ara bé, reconec que hi ha factors externs i ambientals que condicionen els nostres comportaments i reaccions. Per això, la pau com a condició de vida necessita ser cuidada, i cal invertir-hi molt: en cultura, en eines de mediació i en mediadors, en educació, en desenvolupament humà integral, en treball digne, en tot allò que contribueixi al benestar dels pobles, a la justícia social… En definitiva, cal invertir en les persones i en allò que promou el bé comú.

L’altre sóc jo. Som imatge de la Trinitat, som un “nosaltres”, i no ens salvarem sols.

Jesús Mari Pardo
Filòleg
@JesusMariPardo