Religió i esport: Jordi Osúa explica què comparteixen

A Cruzando Fronteras ens hem trobat amb Jordi Osúa, un creient aficionat a l’esport que ha reflexionat sobre la relació entre aquestes dues activitats que marquen la vida de milions de persones. Després de finalitzar els estudis en Educació Física, va cursar la llicenciatura en Ciències Religioses, una formació que va concloure amb la defensa d’una tesina on analitzava l’esport des de la sociologia de la religió. Posteriorment, gràcies a una beca de la Fundació Joan Maragall, va investigar durant un any les interseccions entre esport i religió en quatre àmbits: històric, cultual, experiencial i ètic.

Va dedicar la seva tesi doctoral a investigar el pensament esportiu de Manuel Vázquez Montalbán. En una època en què l’esport generava suspicàcies entre l’esquerra i era vist com “un opi del poble”, una crítica dirigida també cap a la religió, aquest autor polifacètic va confessar la seva afició futbolística i va defensar la necessitat de reflexionar sobre un fenomen que interessava a tantes persones. La seva aproximació a l’esport és ambivalent. D’una banda, denuncia la manipulació política i la comercialització a la qual està sotmès; però també valora la seva capacitat per a configurar la sentimentalitat de les persones i satisfer la seva necessitat èpica. A les portes del nou mil·lenni, Montalbán considerava que l’esport s’havia convertit en una religió laica postmoderna i globalitzada.

En els seus orígens, l’esport, com altres esferes culturals, estava vinculat explícitament a la religió. Els Jocs Olímpics eren unes proves atlètiques en honor a Zeus. El procés de secularització va separar l’esport de la religió, atorgant-li una total autonomia, malgrat que conserva alguns elements que delaten el seu passat religiós. Però també ha comportat una “fugida” de continguts propis de l’àmbit sagrat a realitats profanes.

El golejador pot ser considerat com l’encarregat d’oficiar el ritual que posarà en contacte a l’aficionat amb el valor suprem de la victòria o de la derrota. Aquest valor simbòlic també té, en una societat de mercat com la nostra, un caràcter econòmic. En el llibre Fútbol: una religión en busca de un Dios, Vázquez Montalbán planteja com l’afició futbolística vehicula una vivència emocional de caràcter parareligiós: la contemplació d’una jugada extraordinària convertida en llegenda i que encimbella al futbolista com a mite. No obstant això, lamenta que aquesta religiositat es manipuli per a atreure als aficionats al consum dels productes de marxandatge, posant la divinització del jugador al servei del negoci.

Portada del llibre «Manuel Vázquez Montalbán»

“L’esport disposa dels seus propis credos, símbols, mites i rituals. De fet, l’esport ja pot ser considerat com una religió global present en tots els racons del planeta gràcies als mitjans de comunicació de masses”, declara Osúa. Per aquest motiu, sovint els seus interessos xoquen amb les religions tradicionals. Si l’esport vol congregar a tota la humanitat ha de renunciar a qualsevol símbol religiós que pugui resultar conflictiu. Això ocorre amb les creus presents en els escuts d’alguns clubs o amb els missatges que els jugadors poden mostrar als aficionats. Aquesta voluntat universal acaba uniformitzant a tots els seus participants.

Els estadis són les modernes catedrals on cada cap de setmana es congreguen els aficionats per assistir al ritual de la victòria o a la catarsi de la derrota. Aquesta reunió de persones que criden, canten i animen al seu equip propícia el que el sociòleg Émile Durkheim va definir com un “estat d’efervescència col·lectiu” al voltant d’una divinitat, en aquest cas l’equip que representa al club, símbol del col·lectiu. També genera una vivència de communitas en la qual tots senten una unitat profunda que va més enllà de les diferències polítiques, socials, culturals, ètniques o religioses.

Una de les característiques de la postmodernitat és el caràcter provisional de tot el que concerneix a l’existència humana. Res és definitiu ni molt menys absolut. Vivim en un món canviant on cada vegada és més difícil preveure el futur. Les competicions esportives s’ajusten molt bé a aquest caràcter efímer. Una vegada finalitzat un partit o un campionat, en pocs dies torna a iniciar-se un altre, atorgant una nova oportunitat i deixant en l’oblit l’esdevingut en el passat. Fins i tot els seus herois són expulsats del seu pedestal d’un dia per a un altre i es converteixen en les víctimes propiciatòries a les quals atribuir els mals soferts.

Continuarem dialogant més endavant amb Jordi Osúa, però en la següent ocasió posant el focus en esport i Església.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7