Menu
20 d'abril de 2024
El passat 16 d’octubre, poques hores després que el papa anunciés la prolongació del sínode de la sinodalitat fins el 2024, Cristina Inogés Sanz va rebre per correu electrònic mitja dotzena de noves peticions de cita. No en va, el procés sinodal obert per Bergoglio ara fa poc més d’un any va fer que l’agenda d’aquesta teòloga saragossana —membre de la Comissió Metodològica del Sínode— comencés a registrar nous compromisos que ella, conscient que la corresponsabilitat baptismal és fonamental en l’Església, atén amb predisposició encomiable. Conscient del moment històric que suposa el sínode, Inogés reconeix que com a teòloga està vivint una experiència eclesial “tremendament interessant”. “L’oportunitat de participar en un sínode —afirma— fa que la teva reflexió i la teva feina de molts anys assoleixi una projecció diferent”.
El papa Francesc va ampliar el termini del Sínode durant un any com a mínim per afavorir, diu, “la comprensió de la sinodalitat com a dimensió constitutiva de l’Església”. ¿Què significa aquesta decisió?
El fet que Francesc hagi donat un termini d’ampliació d’almenys un any, significa, en primer lloc, que ens està regalant una oportunitat més a la pedagogia sinodal, la qual cosa és molt important perquè permetrà que treballem més sinodalment, que significa treballar en bucle: fas una proposta, aquesta proposta es discuteix fins a assolir un consens; aquest procés ha de quedar reflectit en la redacció final d’un document que ha d’aportar una visió general de tot el Poble de Déu. Per altra banda, aquesta ampliació també significa que el papa vol assegurar-se que la sinodalitat no quedi com una mena d’anècdota del seu pontificat, sinó com una qüestió troncal. Per tant, la sinodalitat és una mena de far que il·luminarà la resta de qüestions del pontificat que hagin sortit o estan per sortir.
En la seva intervenció a la presentació del curs de Cristianisme i Justícia el passat mes d’octubre, va reflexionar sobre aquells que estan als marges, a la perifèria i la frontera de l’Església. ¿De qui parlem quan ens referim als exclosos a l’Església?
Parlem dels joves, de les persones en situació de pobresa, de les dones, les comunitats LGTBIQ+ o dels sacerdots secularitzats; persones i col·lectius que, en definitiva, nosaltres mateixos hem situat moltes vegades en una situació d’exclusió. Els exclosos ho són perquè hem creat això que el papa anomena els marges, les perifèries, fins i tot una frontera, que és un espai encara més inhumà i més inexplorat. Són totes aquestes persones a les quals no hem volgut escoltar, ja sigui per la seva condició social, econòmica o reflexiva; persones que considerem que no entren en el marc del nostre girar o del nostre esdevenir normal i diari i per tant creiem que no hi ha res a aprendre en allò que ens han de dir. I és un error.
Diu que el fet d’obrir vies de diàleg estructurades a l’interior de l’Església és lògic que desperti expectatives, i que no ens ha de sorprendre si també genera algunes frustracions. ¿Creu que hi ha ‘sensibilitats’ condemnades per endavant a la frustració en aquest procés?
Si s’espera que els canvis en l’Església arribin des de dalt, la decepció serà gran per a tothom. Hem d’aprendre que, si bé potser no hem de qüestionar per sistema tot allò que vingui des de dalt, ha arribat l’hora de començar a adoptar una nova pedagogia en què el més important és que hi participem tots. Ens hem d’oblidar d’aquest costum de deixar de fer certes coses només perquè “no ho diu el bisbe”, o “no ho diu el rector”. No, no ho han de dir ells, sinó que tots, com a comunitat, hem de pensar, proposar, estar atents. A la fase diocesana, per exemple, s’han plantejat qüestions molt interessants que han sigut recollides a la síntesi nacional. Ara es tracta que tot el Poble de Déu estigui pendent que això que s’ha proposat es posi en pràctica sobre el terreny. Si no ho fa, tot tornarà a ser paper mullat. El canvi sinodal implica la nostra corresponsabilitat com a batejats a assumir el lloc que tenim a l’Església i proposar canvis perquè es respectin. Amb tot, hi haurà frustracions ja que hi haurà qui pensi que els avenços hauran de ser més ràpids. Per això hem de tenir clar que aquest sínode en realitat és un procés més dins del Concili Vaticà II, del qual ja han passat sis dècades. A l’Església el temps és molt lent, però no vol dir que no hi hagi canvis.
Si la sinodalitat és inherent a l’Església des dels orígens, ¿per què la institució no havia reflexionat sobre aquest concepte fins ara?
L’Església va néixer sinodal i laical. Això de laical es va perdre aviat arran de la sacralització de la figura del prevere i del bisbe ja des del segle II, però la sinodalitat es va mantenir. Als primers mil anys de l’Església hi ha una llarga història de sínodes a escala diocesana o interdiocesana sobretot, ja que en aquells temps no es podien concebre sínodes mundials com ara. Però a l’Edat Mitjana, per qüestions internes i externes, va arribar el clericalisme — les conseqüències del qual seguim pagant avui— i va enterrar la sinodalitat. Aquest canvi va fer que se’ns esborrés de la memòria allò que era el concepte de sinodalitat, per això ha suposat ara per a tantes persones una mena de descobriment, malgrat que la meitat de la nostra història està constituïda per una Església sinodal. D’alguna manera, amb aquest sínode tornem a pouar del Vaticà II, un concili amarat de sinodalitat, encara que la paraula com a tal no aparegués en aquell moment.
¿Què opina del Sínode alemany, la deriva del qual, segons la Santa Seu, podria provocar “una ferida a la comunió eclesial i una amenaça a la unitat de l’Església”?
El sínode alemany cal considerar-lo partint de la peculiaritat de l’Església catòlica alemanya, una Església que a partir del segle XVI va començar a viure en un context hostil arran del triomf de la Reforma i que ha arribat fins als nostres dies en un clima de contínua relació amb el protestantisme. Si bé convé tenir en compte que moltes vegades la informació ens arriba a través de mitjans no especialitzats que ofereixen titulars molt espectaculars, és important agrair al sínode alemany que tingui la valentia de posar damunt la taula determinats temes que potser en altres esglésies locals es prenen amb més recel o precaució.
De totes maneres, que ho posin tot a sobre de la taula tampoc no significa que tirin endavant totes les propostes, o almenys que surtin tal com les plantegen.
Per descomptat. Hi ha altres conferències episcopals, com ara la flamenca, molt menys mediàtiques que, sense fer la més mínima publicitat ni tenir una primera plana als mitjans de comunicació, són més efectives i avancen a una velocitat molt superior que certes discussions del sínode alemany. De manera que cal valorar les coses en la mesura justa. El sínode alemany se’ns està presentant com si fos un dimoni de set caps sense tenir la certesa que generarà canvis significatius i, en canvi, no valorem degudament, per exemple, la gravíssima situació de l’Església catòlica als EUA, on l’episcopat està profundament dividit sobretot arran que alguns bisbes, en un acte d’irresponsabilitat flagrant, hagin buscat suport en sectors d’extrema dreta.
Tornant al sínode a Alemanya, ¿es podria dir d’alguna manera que, tal com sostenen alguns, l’Església d’aquell país estigui anticipant què serà l’Església del futur?
No tinc una bola de vidre per predir com serà el futur. Però és evident que en certs aspectes es requereix una evolució, però no una evolució per adaptació a unes maneres o formes de la societat civil, sinó perquè realment, les persones que formem la societat civil formem també part de l’Església. El que no es pot entendre és que s’avanci amb un peu i es retrocedeixi amb l’altre. Cal estar atents als signes dels temps, que a tota la vida ens han anat assenyalant a través de l’Esperit per on havíem d’evolucionar.
Un dels grans reptes de l’Església és l’escassetat de vocacions, tant de sacerdots com de religiosos i religioses. ¿Què creu que passaria si arribés el dia que no quedés sobre la Terra ni un capellà o bisbe?
Crec que tornaríem a uns primeríssims anys de la història de l’Església, quan era laïcal i la figura del prevere i la del bisbe no ressaltaven sobre la dels altres. D’altra banda, si això passés com a conseqüència de l’escassetat de vocacions, caldria començar a preguntar què vol dir l’esperit amb la manca de vocacions. L’Esperit parla a través de signes, gestos, realitats que tenim al nostre voltant. Si ens entestem a no llegir aquests signes i fem interpretacions de tipus sociològic, potser seria el moment d’aturar-nos i en lloc de fer una novena perquè hi hagi més vocacions, posar-nos a l’escolta realment del que ens vol dir l’Esperit amb això, i no entossudir-nos a seguir amb un model de vocació que no està donant resultats. No cal tenir por, sinó esperança.
En línies generals, ¿quin balanç fa dels gairebé 10 anys del pontificat de Francesc?
Un pontificat que gaudeix de tant afecte i adhesió des de fora i tantes crítiques des de dins, ens hauria de portar a fer un repàs exhaustiu del que ha suposat aquest període. El primer gest després d’arribar al pontificat, quan des del balcó del palau apostòlic es va referir a si mateix no com a papa sinó com a bisbe de Roma i fins i tot va demanar pregar per Benet XVI, ja marca una línia de molta igualtat a l’Església entre els bisbes. Després, a la primera entrevista concedida a Antonio Spadaro a la Civiltà Cattolica, va dir que l’estructura del sínode en general només permetia la veu dels bisbes. A partir d’aquest moment, gradualment i després d’un procés d’assaig i error, la seva idea del sínode ha anat progressant fins a arribar a l’estructura actual, que en aquest sentit és completament nou ja que abans només se celebrava a Roma i ara és mundial; abans només hi participaven els bisbes, i ara hi participa tot el Poble de Déu. Podem dir que amb això ha col·locat l’evangeli al centre de l’Església, i ho ha fet en bona mesura a partir d’aquell verb que fa servir, tan argentí, misericordiar. En línies generals el bagatge és positiu, cosa que no treu que Bergoglio tingui alguna ombra, perquè ningú és perfecte.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
