Són les sis del matí i la llanxa surt d’Òbidos, una petita ciutat amazònica on he passat deu dies acompanyant els tres primers joves que han participat en el projecte Oberts al Món de la Fundació VEU. Ells s’hi quedaran dos mesos, aprofitant les vacances d’estiu de la universitat. A mi em toca emprendre el camí de retorn: quatre hores de navegació per la immensitat del gran riu fins a l’aeroport més proper i, després, tres vols que em duran novament a Catalunya.
Tan lluny i, alhora, tan a prop. Aquesta regió beneïda i, al mateix temps, irresponsablement ferida, pulmó imprescindible del nostre planeta, deixa una empremta inesborrable en qui s’hi acosta amb mirada atenta, ment reflexiva i cor sensible.
Durant aquests dies hem llegit i comentat junts l’exhortació apostòlica Estimada Amazònia. Hem fet nostres els quatre somnis —social, cultural, ecològic i eclesial— que el papa Francesc dibuixa per a aquesta terra. Ens ha interpel·lat especialment una idea que travessa tot el document: la fe cristiana i la tradició de l’Església no són «un dipòsit estàtic ni una peça de museu, sinó l’arrel d’un arbre que creix».
Precisament aquest és l’arbre simbolitzat en el mosaic i els vitralls, d’inspiració amazònica, del presbiteri de la catedral de Santa Anna d’Òbidos. L’arbre on el Bé i el Mal, la Vida i la Mort, continuen lliurant la seva batalla en la història personal i col·lectiva de la humanitat. L’arbre de la Creu, on Déu, reduït a home vençut i rebutjat, s’ha convertit en arrel indestructible d’on no cessa de brollar saba nova fins a la fi dels temps i arreu del món.
Potser aquest ha estat el regal més gran del viatge: experimentar la vitalitat de l’Església en aquesta regió tan llunyana i tan diferent de casa nostra. La diòcesi d’Óbidos és unes sis vegades més gran que Catalunya i compta amb una trentena de preveres al servei de centenars de comunitats cristianes disperses pel territori, algunes de les quals només són accessibles després d’hores —o dies— de navegació per l’Amazones o algun dels seus afluents. Una Església que viu amb pocs recursos, però amb una remarcable capacitat d’implicar els laics, de crear comunitat i de mantenir viva la fe.
Mentre escric aquestes línies, l’Alan, l’Eloi i en Martí han sortit amb tres joves brasilers “de missió”. Durant dos dies visitaran les famílies d’algunes comunitats vinculades a la parròquia de Sant Martí, la seu de la qual és a Òbidos però que s’estén per un territori comparable al de tres de les nostres comarques. El seu portuguès, després de només dues setmanes, encara és elemental. Tanmateix, entenen prou bé i, sobretot, han descobert que el llenguatge més important és un altre.
Ja abans de venir deien que probablement rebrien molt més del que podrien donar. Ara saben que és exactament així. A moltes de les cases on entren hi manca bona part del que nosaltres considerem imprescindible per viure. Però hi troben portes obertes, persones agraïdes, una hospitalitat desarmant i una fe compartida amb una senzillesa que commou. Els ofereixen el poc que tenen, comparteixen sense lamentar-se del que els falta i acaben pregant plegats com si es coneguessin de tota la vida.
Començo a entendre una mica millor per què un jove alemany de vint-i-tres anys, Johannes Balhmann, va decidir deixar el seu país per fer-se franciscà al Brasil i esdevenir frei Bernardo i, anys més tard, dom Bernardo, primer bisbe de la diòcesi d’Òbidos.
Ens vam conèixer a Roma fa setze anys. Des d’aleshores hem mantingut el contacte amb algun missatge esporàdic, però l’afecte mutu ha perdurat. Aquesta amistat és la que ha fet possible que aquest estiu la seva diòcesi hagi acollit tres joves voluntaris de la parròquia de Calella en aquesta experiència missionera. De vegades, iniciatives significatives neixen simplement de la fidelitat a una relació que va començar gairebé per atzar molts anys enrere.
Mentre la llanxa continua avançant per les aigües immenses del riu Amazones, no puc deixar de pensar que els cristians de la vella Europa, tan marcada per la secularització, tenim molt a aprendre d’aquesta Església llatinoamericana. No perquè sigui perfecta —no ho és—, sinó perquè ha après a viure i transmetre la fe amb una gran capacitat d’encarnar-se enmig de dificultats de tota mena. Sense complexos, però també sense triomfalismes. Com un poble que continua caminant, celebrant, testimoniant i comprometent-se des dels valors de l’Evangeli.
En aquestes terres d’una riquesa natural i humana extraordinària encara són ben visibles les ferides d’un llarg passat colonial i les múltiples formes d’explotació que avui continuen amenaçant l’Amazònia. Però també hi batega una esperança que nosaltres, europeus, necessitem redescobrir: la convicció que l’Evangeli de Jesús manté intacta la seva capacitat de generar fraternitat i d’infondre dignitat i esperança, perquè obre les persones a horitzons immensos quan es descobreixen filles d’un mateix Pare.
Potser, al capdavall, aquest és el veritable sentit d’un viatge com aquest: descobrir que l’Església només avança i es manté a l’alçada dels grans reptes del nostre temps quan roman profundament arrelada en Crist i no té por que la seva vida s’expressi en tota la riquesa de les cultures. Només així l’Esperit ens pot continuar conduint cap a nous espais vitals on el Regne de Déu es manifesta en la seva inesgotable i multiforme bellesa.
