Durant la visita del Sant Pare he tingut la sort —i la desgràcia— d’anar de mitjà en mitjà de comunicació, sobretot a emissores de ràdio. També vaig passar per La Selva de TV3, i per El llapis de la memòria de la SER, dues entrevistes magnífiques, veritablement periodístiques.
Però després van venir els especials sobre el papa a diferents emissores, a Ràdio Nacional d’Espanya, i especialment a Catalunya Ràdio i la SER… I en alguns moments em vaig sentir com un estaquirot. Mentre esperava el meu torn, era una d’aquelles persones invisibles que seuen en una sala d’espera. I, ben pensat, ho agraeixo. La meva mirada periodística m’ha ensenyat que és precisament quan els altres pensen que no ets ningú que els sentits funcionen millor.
I així vaig sentir alguns periodistes, conductors de programes ben coneguts, queixar-se, amb més o menys gràcia, de tant de papa. El que era evident és que a alguns els pesava haver-li de dedicar programes especials. En altres moments, probablement haurien prescindit d’un desplegament informatiu d’aquesta mena i haurien relegat la notícia a una breu menció. Aquesta vegada, però, no va poder ser, la realitat s’imposava i l’interès despertat per la visita era massa evident perquè la línia editorial passés per damunt del que reclamava l’audiència. I això, en alguns casos, dolia.
Lleó XIV ha posat de manifest una evidència que sovint es vol ignorar: encara som un bon grapat de catòlics, més dels que alguns imaginen o voldrien.
Entrant i sortint d’aquests estudis, he tingut la sensació d’assistir a dues maneres d’entendre el periodisme. La que vaig aprendre de periodistes de soca-rel: professionals que et miraven als ulls, que sabien què et preguntaven, que havien preparat l’entrevista i que valoraven allò que podies aportar. I una altra manera de fer, avui més freqüent, on et converteixes en una peça més de la cadena de producció, en una mercaderia que passa per davant del micròfon durant uns minuts, sense gairebé cap rastre d’humanitat. Ni una salutació. Ni una mirada. Només el següent convidat. I aleshores, invisible per a uns quants, em vaig sentir “estaquirot”. Però els estaquirots també escolten i també escrivim.
