Aquests darrers temps presenciem un fenomen singular: la religió i l’espiritualitat, donades per mortes i enterrades en les dècades de la secularització i l’“eclipsi de Déu”, tornen a ocupar el centre de la conversa pública. ¿Ens trobem davant d’un retorn fugaç mediàtic, o bé davant d’una cosa més profunda? Com assenyala l’historiador i pensador Josep Otón, en realitat el fet religiós religiós mai no se n’ha anat del tot. El que passa és que la set de transcendència torna a brotar amb força en una societat saturada d’hiperconnexió, immediatesa i sorolls quotidians.
Josep Otón és professor de l’ISCREB i autor de nombrosos llibres sobre fe i interioritat. Un dels plantejaments més suggeridors de les seves obres és com han canviat els papers de la cultura dominant. Si fa mig segle es considerava minoritària i rebel la convivència en parella sense passar per l’altar, avui en dia el que és veritablement contracultural o subversiu és que una persona jove decideixi professar una fe o donar la vida en una opció d’entrega radical, tal com retrata la cèlebre pel·lícula Los domingos.
Aquesta nova efervescència espiritual causa perplexitat i resistències tan fora com dins de les estructures eclesials. Per una banda, desconcerta tots aquells que donaven per extingit el fenomen religiós; per altra banda, incomoda els creients de “tancat privat” que tenen recel dels nous llenguatges, dels corrents juvenils o de la fe vibrant duta per immigrants i altres cultures. Amb tot, el fenomen demostra que la inquietud de l’ànima desborda les etiquetes i els esquemes tradicionals.
Intel·lectuals, artistes i “falsos ateus”
L’art i la cultura contemporànies actuen com a factors catalitzadors d’aquesta recerca. A través de grans figures de la música pop com Rosalia —que ha versionat Sant Joan de la Creu o invocat les paraules de Simone Weil—, pensadors com Byung-Chul Han, autors com Javier Cercas o el Nobel Jon Fosse, el concepte de Déu ha tornat al debat cultural.
Fins i tot en la categoria descrita per Daniel Vázquez Sallés com els “falsos ateus”, hi apreciem un crit desesperat per trobar sentit. Davant de les ferides profundes com la mort d’un ésser estimat —temàtica sobre la qual reflexionen autors com Francesc Torralba o el mateix Vázquez Sallés—, l’ésser humà apel·la al dret a l’esperança. L’art recupera així una vocació sagrada ancestral: ser un canal per a formular les preguntes decisives que la freda raó instrumental no aconsegueix contestar.
En paraules de Simone Weil recuperades per Josep Otón: “L’amor no és consol, és llum”. La fe i l’experiència espiritual no es redueixen a un narcòtic o una simple gratificació emocional; són una mirada neta que il·lumina el sofriment humà i ensenya a ser present en el dolor del proïsme.
Entre el “parc temàtic” i l’autenticitat
En una cultura dominada per la immediatesa i la dictadura del like, hi ha el perill d’instagramitzar la fe i reduir-la a un “parc temàtic emocional” que només cerqui impactes efímers i sensacions ràpides.
Enfront d’aquest risc, la tradició espiritual aporta elements indispensables de contrapès: el silenci, l’espera, la serenor i la pregonesa. L’Església i les institucions espirituals estan cridades no a podar destructivament els nous brots per por a la novetat, sinó a cultivar i acompanyar amb empatia els joves i els anomenats “nadius digitals”. Ells són la nova generació que inculturarà la fe a la plaça pública digital.
La recerca de ser estimats
¿Què hi ha sota de tota aquesta inquietud transcendent? En una darrera instància, la convicció que l’ésser humà és un ésser relacional a la recerca d’amor. Simone Weil comparava la nostra condició amb la d’un infant que plora de fam: encara que mirin de convèncer-lo de que el pa no existeix, la criatura no deixarà de plorar perquè la seva fam és real.
L’espiritualitat recorda que aquesta set no és un defecte ni un miratge. Per a tothom qui avui dia es trobi en la frontera —a vegades resant sense saber ben bé a qui, o sentint un anhel de sentit enmig dels dubtes—, el consell del pensador és simple i lluminós: no deixis de cercar. Tenir fe no consisteix en posseir certeses absolutes o fórmules tancades, sinó en mantenir encès el desig d’estimar, deixar-se estimar i caminar a la recerca de la llum.
Programa Cruzando Fronteras: ¿Vuelve Dios? con Josep Otón
