Menu
19 d'abril de 2024
El 13 de març d’enguany es compliran 10 anys de l’arribada del papa Francesc al pontificat. Una dècada convulsa a escala global en què, a més dels estralls de la pandèmia de covid i l’augment de les desigualtats, nombroses guerres i fenòmens meteorològics extrems han propiciat milions de morts i desplaçats arreu del planeta. Si a això s’hi suma la greu crisi que viu l’Església fruit de la seva confrontació amb el món modern, es pot dir que a Francesc no li han faltat motius de preocupació.
Des de 2013, el papa ha realitzat 40 viatges internacionals en els quals ha visitat gairebé una seixantena de països. Conscient que per veure el món tal com és cal anar a les perifèries, Bergoglio ha donat prioritat a llocs allunyats del focus mediàtic i en els quals el patiment humà ha arribat a extrems insuportables: llocs, entre altres, com l’illa grega de Lesbos —on ha viatjat en dues ocasions— Myanmar, Iraq i, més recentment, Sudan del Sud i República Democràtica del Congo. Sense oblidar països de minoria catòlica com Egipte o Emirats Àrabs, el papa jesuïta també ha participat en diferents Jornades Mundials de la Juventud, Trobades Mundials de la Família o Congressos Eucarístics, i ha protagonitzat prop d’una trentena de desplaçaments per Itàlia.
Un afany recurrent en els pelegrinatges apostòlics del papa argentí ha sigut el de bastir ponts amb altres líders religiosos, especialment els d’àmbit islàmic. Això explica que tres dels seus darrers vuit viatges hagin sigut a països musulmans: Iraq (març de 2021), Kazakhstan (setembre de 2022) i Bahrain (novembre de 2022). Convençut que “les religions no són el problema sinó part de la solució per arribar a una convivència més harmoniosa”, Bergoglio sap que afiançar les relacions amb els seguidors de l’Alcorà és un factor clau per assolir la pau. Els desplaçaments de Francesc, doncs, parlen d’un papa que vol governar la Santa Seu també lluny del seu epicentre a Roma. “Aquesta sortida cap enfora està inspirada en un tipus de cristologia de l’evangeli de Jesús, que es dedicà a anar a contrades situades al marge del nucli del poder polític i religiós del seu temps”, explica el jesuïta Jaume Flaquer, professor a la Facultat de Teologia de Granada (Universitat Loiola) i director de la seva Càtedra Andalusa per al diàleg de Religions.
Les visites del papa argentí a països on hi ha minories cristianes contribueixen a reforçar, per una banda, la importància d’aquests grups en terres islàmiques i, per l’altra, a donar suport als moviments d’obertura cap al cristianisme que s’estan efectuant des de determinats països. “Amb el seu apropament, el papa està apareixent com el principal líder religiós i moral mundial, un fet ben remarcable si es té en compte que fa uns anys el referent en aquest sentit era el Dalai Lama”, subratlla Flaquer.
“Les trobades de Bergoglio amb líders musulmans aporten més visibilitat al missatge de la fraternitat humana i a la bona voluntat cristiana de practicar-lo davant d’aquests receptors concrets”, afirma María-Paz López, corresponsal de La Vanguardia a Roma entre 2003 i 2009. “Tots els mitjans de comunicació del país visitat es fan ressò del viatge, informant a audiències poc acostumades al fet que un papa aparegui a la portada i que tenen també els seus propis prejudicis sobre el món occidental, al qual l’Església catòlica sol ser agregada a l’imaginari col·lectiu. Per tant, l’estratègia de Francesc d’anar-hi personalment és molt positiva”, afegeix la periodista, que actualment ocupa la corresponsalia del diari del Grup Godó a Berlín.
El capítol més important en el diàleg interreligiós promogut per Jorge Mario Bergoglio va tenir lloc el febrer de 2019, quan el pontífex es va reunir a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units) amb l’imam sunnita Ahmed al-Tayeb. Com és sabut, la trobada va donar lloc a una històrica declaració conjunta recollida en el Document sobre la Fraternitat Humana per la Pau i la Convivència, un text de prop de 2.000 paraules en què es rebutjava tota violència en nom de Déu i es reivindicava la cultura del diàleg, la col·laboració comuna i el coneixement recíproc com a vies per a l’entesa entre els pobles. “Aquest consens al món musulmà per aïllar els extremistes que usen la religió amb finalitats polítiques i violentes va ser una cosa extraordinària”, deia el vaticanista Sergio Mora en aquesta revista a inicis de 2022.
El document sobre la fraternitat humana té un caràcter ‘bilateral’ cristianomusulmà que obre el camí cap a noves vies d’entesa. “En els viatges i trobades in situ es coneixen i traven relació líders religiosos de rang mitjà i representants de fidels dels dos credos, de manera que solen sorgir iniciatives pràctiques de cooperació més enllà de les grans línies d’un document escrit”, sosté María-Paz López.
“Aquests viatges no sols remouen consciències: serveixen per sostenir el treball callat, sovint gris i en un segon pla, de molts fidels musulmans, cristians, jueus i de qualsevol persona de bona voluntat que aposti pel diàleg i l’amistat social i política entre els pobles”, apunta la doctora en Dret Dolors Oller Sala. La també professora de Moral Social a ISCREB està convençuda que “qualsevol iniciativa que ajudi a establir ponts per la pau amb països on hi ha radicalisme religiós i nacional ha de considerar-se benvinguda”.
La declaració signada a la capital d’EAU, per tant, ha assentat els fonaments religiosos perquè es puguin dur a terme accions concretes. Una d’elles ha sigut la construcció a El Caire de l’orfenat catòlic “Oasi de la Pietat”, projecte impulsat gràcies a un important donatiu d’Emirats Àrabs, en agraïment pel document sobre la fraternitat. “Oasi de la Pietat” serà, a més, un lloc de pelegrinatge on es podrà contemplar una còpia de la Pietat de Miquel Àngel regalada pel papa Francesc. D’altra banda, la visita del papa a Iraq va propiciar que aquest país islàmic proclamés el dia de Nadal com a dia festiu. Tot un reconeixement a la dignitat de les castigades minories cristianes iraquianes.
Membre de la coalició internacional encapçalada per l’Aràbia Saudita per combatre els rebels xiïtes hutis que van accedir al poder al Iemen el 2015, EAU és una federació de set emirats —Abu Dhabi i Dubai són els més importants— situats a la península d’Aràbia. El seu sistema de desenvolupament es basa en una obertura econòmica quasi total i en un règim de tolerància religiosa bastant alt considerant els paràmetres de la zona. És el setè país amb més reserves de petroli i es troba entre les principals economies del món; però com que els hidrocarburs s’acabaran en el termini d’uns cinquanta anys, el seu model de desenvolupament econòmic futur passa per la diversificació d’ingressos. En aquest context, la gran aposta dels EAU és el Centre Financer Internacional de Dubai, un nucli “pròsper i futurista” per a fomentar el desenvolupament empresarial a escala global.
Bastir una estructura de tal magnitud comporta disposar d’una mà d’obra estrangera que prové majoritàriament de països asiàtics com ara Índia o Egipte. “Acollir gent amb altres cultures i religions és un repte per al país, perquè si aquestes persones volen pregar, se’ls ha facilitar la possibilitat de culte”, assenyala Flaquer. “D’altra banda, —afegeix— els occidentals que munten empreses als EAU i s’hi d’instal·len, no poden ser enquadrats dins la Llei Islàmica. Per tant, se’ls ha d’oferir també una oferta d’oci perquè si no hi troben alcohol i discoteques no hi aniran. També el país s’ha d’estar d’aplicar lapidacions a les dones en cas d’infidelitat matrimonial… En resum, es tracta d’adaptar el dret per als qui venen de fora, tant si són asiàtics com occidentals”.
D’altra banda, el Regne de Bahrain —arxipèlag format per 36 illes a la costa oest del golf Pèrsic— no es va unir als EAU i va crear el seu propi emirat. No obstant això, s’esforça també per esdevenir un país atractiu per als negocis i el turisme, i des de la Constitució de 2001 ha fet passos cap a una certa modernització i obertura religiosa i política. Una obertura que, malgrat tot, no va evitar la forta repressió del règim sobre les protestes que es van desencadenar al país l’any 2011 en el marc de la “primavera àrab”, protagonitzades per sectors proreforma, activistes de DDHH i la població xiïta, majoritària a Bahrain, davant de la minoria sunnita.
A Manama, capital del regne, va tenir lloc una altra fita pel que fa a l’obertura religiosa del país: la construcció de la Catedral de Nostra Senyora d’Aràbia, un temple amb capacitat per a 2.300 fidels i consagrat a finals de 2021 pel cardenal filipí Luis Antonio Tagle, prefecte del Dicasteri per a l’Evangelització dels Pobles. A la catedral, des d’on es dirigeix la pastoral de tota la zona, el papa Francesc va presidir una trobada ecumènica d’oració per la pau el passat 4 de novembre. La visita de Bergoglio al regne insular —el primer pontífex que ho feia— responia a la invitació del rey Hadmad bin Isa al Khalifa i les reiterades demandes dels bisbes de la zona aràbiga. La comunitat catòlica del país compta amb uns 160.000 fidels, la majoria dels quals són treballadors estrangers. Al contrari del que passa a l’Aràbia Saudita o Qatar, els catòlics de Bahrein gaudeixen de llibertat de culte.
A Bahrain, el papa Francesc també va participar en el fòrum de Diàleg entre Orient i Occident. En la trobada hi era el gran iman Ahmed al-Tayeb, qui va aprofitar per fer una crida al diàleg entre musulmans en un país en què, si bé la majoria de població és xiïta, la monarquia que hi governa pertany a la branca sunnita i és responsable de l’assetjament i la persecució de què són objecte els dissidents del règim. El papa va qualificar de “valentes” les paraules d’Ahmed al-Tayeb.
Amb motiu d’aquella trobada, alguns mitjans es van referir a Bergoglio com un pont entre xiïtes i sunnites. Però no tothom creu que la visita papal a Bahrain pugui ajudar a millorar les relacions entre aquestes dues branques de l’islam. “El viatge del papa a Bahrain em sembla un episodi exòtic, i com a tal, purament circense, sense cap conseqüència política al país més enllà de col·laborar amb el blanquejament del règim”, comenta l’editor i escriptor càntabre Emilio Sánchez Mediavilla, autor d’Una dacha en el Golfo (Anagrama, 2020). Una opinió compartida a mitges per Jaume Flaquer: “És evident que qualsevol visita del papa suposa un blanquejament per als governs d’aquests tipus de països. També està clar que influir en les relacions entre xiïtes i sunnites a Bahrain és quelcom que està fora de l’abast de Francesc. Ara bé, els seus viatges a aquests països posen sobre la taula la necessitat que hi hagi almenys tolerància religiosa, i les millores aconseguides a Bahrain o EAU per a les minories cristianes fan que altres països més intransigents com l’Aràbia Saudita s’hagin començat a plantejar la conveniència de seguir aquest camí”, argumenta. “Mohamed bin Salman, príncep hereu de l’Aràbia Saudita, fa por des del punt de vista polític, però sap que si vol una obertura econòmica per al país, no tindrà més remei que abordar aquest tema”, conclou el jesuïta.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
