Menu
28 d'abril de 2024
Segons el papa Francesc, la necessitat d’actuar contra la destrucció del planeta és cada cop “més imperiosa”. Per aquest motiu, publica Laudate Deum, una nova exhortació apostòlica en la qual adopta un llenguatge sorprenentment dur, amb un crit d’alarma sense precedents davant del creixent procés de canvi climàtic: el papa creu que la humanitat encara no reacciona prou a la crisi ecològica, mentre “el món es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida” (LD, 2).
En cap moment, que jo sàpiga, el papa havia parlat d’aquesta manera, mostrant una preocupació tan greu. I encara més, perquè Francesc demana que no s’ignori la “possibilitat d’arribar a un punt crític”, en què “petits canvis poden portar canvis importants, imprevistos i potser ja irreversibles, a causa dels factors d’inèrcia”, fins al punt de “desencadenar una allau d’esdeveniments que es precipitin com una bola de neu”, i arribar a una situació de la qual “no es pugui tornar enrere”.
S’arribi o no aquesta situació, Francesc recorda que ja patim les conseqüències i que s’aniran agreujant, amb efectes desastrosos per a nombrosos pobles del món, a causa de fenòmens meteorològics extrems, grans sequeres, inundacions, elevació del nivell del mar.
Però el papa vol refermar una idea fonamental, que alguns encara neguen: el canvi climàtic té relació directa amb l’activitat humana, en forma d’emissió de gasos d’efecte hivernacle, en creixement accelerat des de mitjan segle XX. I darrere d’aquest fenomen, per a Francesc hi ha una causa clara, que ja va desenvolupar àmpliament a Laudato si’: la tecnocràcia. És a dir, aquella manera d’entendre la vida i l’acció humana que, contradient la realitat, creu que el bé i la veritat broten del creixement del poder tecnològic i econòmic. D’aquí la falsa idea d’un creixement infinit o il·limitat (LD, 20) i l’obsessió d’augmentar el poder humà, convertint tota la realitat en mer recurs o instrument al servei dels nostres interessos i capricis, en lloc d’un do que cal agrair.
El papa denuncia que la ideologia tecnocràtica continua avançant, actualment com a fruit de la intel·ligència artificial i altres avenços tecnològics, al preu de produir un poder impressionant que no estem preparats per gestionar, que no hi ha cap garantia que serà usat correctament. Aquest poder, que es concentra en una petita part de la humanitat, ha trencat l’harmonia amb l’ambient i ara es gira contra nosaltres.
Per això, reclama un cop més abandonar aquest paradigma destructiu, que posa en perill la nostra supervivència. Repensar el significat del poder tecnològic i comprendre els seus límits, a fi de reconèixer-nos com a part integrant de la naturalesa. I cita un agut i irònic comentari del pensador rus V. Soloviev per referir-se a la nostra civilització: “Un segle tan avançat que li havia tocat també ser l’últim”. Per això, ens demana “lucidesa i honestedat per a reconèixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren contra nosaltres mateixos” (LD, 28).
Davant la situació que vivim, Francesc torna a proposar la cosmovisió de la fe cristiana com a camí de reconciliació amb la natura, contemplant-la com a do gratuït del creador, en el qual nosaltres som com “forasters” o “migrants” (Lv 25,23), i que ens és confiat a la nostra responsabilitat per compartir-la fraternalment, en el respecte de les seves lleis i equilibris. Una meravellosa realitat, d’immensa bellesa i varietat, habitada misteriosament en el seu interior per Jesús Ressuscitat, que l’orienta cap a la seva plenitud.
Així, enfront del paradigma tecnocràtic, que ens aïlla del món, Francesc suggereix el lema “Lloeu Déu”, “perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix” (LD, 73).
Eduard Ibáñez
Advocat, adjunt al Representant personal del Copríncep episcopal d’Andorra. Exdirector de Justícia i Pau (2001-2021)
@eduardiban
