Militància i dolor: L’HOAC i els malalts

L’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), GOAC a Catalunya, s’ha estudiat com a part del moviment obrer. Sabem, per exemple, de la participació dels seus militants en les vagues que es van produir durant el franquisme. El que no coneixem tant és la seva tasca en l’àmbit de la salut mitjançant l’organització de visites a malalts. Tal com ens explica Enrique Berzal de la Rosa en la seva tesi doctoral sobre l’hoacisme a Castella i Lleó, aquesta cura es podia dur a terme de dues maneres. Es tractava de portar regals als ingressats en els hospitals i sanatoris, amb l’objectiu d’animar-los, o bé, de construir un “equip de dolor”, susceptible de convertir-se, en el futur, en un centre de l’HOAC.

Els membres d’aquest tipus de grup eren malalts, entre els quals podíem trobar, per exemple, leprosos i tuberculosos, que oferien el seu dolor tant al moviment cristià com al món dels treballadors.

Ens trobem davant una inversió dels rols característics de la vida real. Si en aquesta els malalts són marginats, aquí ocupen una posició central en virtut d’una mística que fa valdre la força dels dèbils i, per dir-ho amb una terminologia actual, els empodera. És per això que eren considerats com el tresor més valuós del moviment, perquè, gràcies al seu dolor, són els qui més poden fer per l’èxit de l’HOAC. Els militants amb bona salut, en canvi, no són ni remotament igual d’eficaços: “al vostre costat i en comparació amb vosaltres som inútils totals”.

L’HOAC de Saragossa va suggerir crear un equip de dolor d’àmbit estatal arrel de la mort de Guillermo Rovirosa, el fundador del moviment, el 1964. La idea, inspirada en el patiment físic de Rovirosa en els seus últims dies, consistia que els malalts de tota Espanya es dirigissin per carta al Centre Interparroquial de Fuenclara. En trobar-se en contacte uns i altres, resarien units pels treballadors i el Cos Místic de l’Església. D’aquesta manera, el seu dolor no seria endebades.

Ens trobem davant d’una obra de caritat cristiana i un instrument d’evangelització, ja que els militants, en les visites, parlaven als malalts de les seves tasques apostòliques. Com valorar aquella pràctica religiosa? Entre els involucrats, la memòria és diversa. Uns van acabar rebutjant una actuació que, al seu parer, no anava a l’arrel dels problemes i es limitava a petites accions irrellevants. D’altres, al contrari, recorden amb emoció el punt de trobada amb l’explotació de la classe obrera, en uns moments en què els sanatoris estaven plens de treballadors.

Els estudis també es contradiuen. Segons afirma María José Esteban Zuriaga, autora del llibre Entre la fábrica y la sacristía, els aspectes pietosos eren més importants que els temes socials o polítics. Tanmateix, és molt probable que els involucrats no ho veiessin així. Per a ells, el compromís sindical o polític i la mística cristiana no eren sinó dos aspectes igualment importants per a la viabilitat de la seva comunitat religiosa. Aquesta mentalitat, de fet, compta amb clars antecedents en la història de l’Església. La regla de Sant Benet no es basava en el principi d’“ora et labora”? Pensem que, a l’Església medieval, uns lluitaven espasa en mà i d’altres elevaven les seves pregàries perquè triomfessin els croats per la fe. I els hoacistes, no ho oblidem, també són croats. Sols que l’objectiu del seu ideal de reconquesta no és Terra Santa, sinó el món del proletariat.

Antonio Murcia, a Obreros y obispos durante el franquismo, el seu llibre sobre la crisi de l’Acció Catòlica, apunta que les visites als hospitals no tenien per què ser la bona obra alienant. Podien convertir-se en una escola de rebel·lia social. Presentaven l’encert de considerar l’obrer en un aspecte important de la seva vida, que anava més enllà de la seva jornada en la fàbrica. Des d’aquesta perspectiva, reduir la militància a la lluita sindical i política equival a un reduccionisme greu. Per a Murcia, l’assistencialisme aparent dels militants cristians podia suposar “una praxis netamente revolucionaria de solidaridad con los enfermos en una España mal alimentada y estigmatizada por las enfermedades de la miseria”.

En l’assistència als malalts, podien col·laborar els membres de l’HOAC amb els de la JOC, un moviment que es va distingir per inquietuds similars des de la seva fundació a la Bèlgica dels anys vint. Aquest servei, com molts altres que oferia aquesta organització, procurava oferir un benefici social als seus destinataris a l’hora que servia com a eina educativa per als joves militants en fomentar la caritat cristiana.

Tot depèn del punt de vista que fem servir quan mirem: beneficència?, rebel·lia? La sensibilitat cap als malalts obrers cristians no s’entén només en termes pràctics. Darrere hi ha una espiritualitat profunda i fortament cristocèntrica. Amb el patiment, els malalts estan intercedint pel món davant de Déu. Reediten, d’aquesta manera, la crucifixió de Jesús, no com a víctimes passives del seu dolor, sinó com a agents actius a la història de la redempció de la humanitat.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1