En els darrers anys s’han multiplicat els estudis sobre les comunitats religioses femenines, amb la qual cosa sabem més sobre allò que passava a l’interior dels convents sense caure en vells estereotips. Constituïen un lloc de reclusió forçosa, com volia la propaganda anticlerical? A Monjas. Historias secretas del convento (Temas de Hoy, 2026), la historiadora Silvia Evangelisti ens proporciona una visió molt més matisada en un llibre que abasta des de finals del segle XV fins al XVIII. Descobrim així que la vida consagrada aportava un espai de creativitat on les protagonistes podien expressar-se a través de la literatura, la música o les arts plàstiques.
Les dones, d’aquesta manera, obtenien una via d’acceptació social sense necessitat d’exercir el paper d’esposa i mare. Ja no havien d’acatar l’autoritat d’un marit ni exposar-se a aquesta activitat d’alt risc que era l’embaràs. La vida religiosa constituïa, per a moltes, un alliberament. Tant era així que es van donar casos extrems en què les joves desfiguraven els seus rostres amb aigua bullent. Això les feia inelegibles en el mercat matrimonial. La comunitat monàstica, per tant, suposava una destinació que es desitjava amb una intensitat especial.
La clausura no necessàriament es vivia com una imposició. A moltes monges els atorgava la seguretat que no patirien els inconvenients de l’exterior, és a dir, d’un entorn que es considerava hostil, entre altres motius per donar ocasió per al pecat. Elles, pel fet de no tenir obligacions socials, es podien dedicar enterament a Déu. No obstant això, la separació del món coexistia amb un vincle molt estret amb ell. Les monges obtenien ingressos a través de la venda de productes, com plantes medicinals o flors, a persones alienes al seu convent.
Donat que les monges portaven l’existència que havien triat, és lògic que protagonitzessin casos de resistència quan la Reforma protestant va dissoldre les seves comunitats. Per a gent com Luter, portar una vida monàstica equivalia a lliurar-se a vicis com l’ociositat o la gola. Les comunitats femenines, davant d’aquesta amenaça a la seva forma de vida, van recórrer a Alemanya a tots els mitjans al seu abast. Deixem que Evangelisti ho expliqui: “Les monges es van armar amb forques o es van refugiar als seus convents, tancant totes les portes amb clau, i pegant foc a les seves velles sabatilles per mantenir allunyats els predicadors”.
No obstant això, és cert que la vida consagrada s’iniciava, en certs casos, a partir d’una coacció. Això podia ser així, per exemple, per raons econòmiques. A la Itàlia renaixentista, enviar una filla al convent resultava molt més barat que casar-la. Aquesta diferència de preu, per dir-ho així, va donar lloc, segons Evangelisti, a un “boom de professions monàstiques femenines”.
Algunes monges haurien preferit sortir del convent i tornar amb les seves famílies. Els seus parents, però, podien no estar disposats a acollir-les de nou. La clausura equivalia a evitar qualsevol sortida, una prohibició que podia tenir conseqüències desastroses en forma de baralles entre monges o escàndols sexuals. Hi havia dones que desitjaven portar una vida consagrada sense veure’s sotmeses a una sèrie de normes d’extrema rigidesa. Això les va fer oposar a les ordres del clergat masculí.
El convent, per desgràcia, no només era un espai on viure una determinada espiritualitat. També reproduïa les desigualtats socials. Mentre les monges de classe alta ocupaven els llocs de direcció, com el d’abadessa, les que procedien d’entorns humils es dedicaven a les feines manuals, com netejar, rentar o cuinar. La seva missió consistia a servir les menys privilegiades. D’aquí que se’ls negués l’accés a l’educació. ¿Per a què necessitaven saber llegir si eren les criades de les altres? Per descomptat, la seva veu no comptava a l’hora de prendre les decisions comunitàries. No tenien vot. Aquesta discriminació, per increïble que sembli, va sobreviure fins al Concili Vaticà II, que va eliminar aquesta espècie d’apartheid.
El convent ofereix, en definitiva, una imatge ambivalent. Podia ser, alhora, espai d’opressió i d’empoderament. El lideratge espiritual, per paradoxal que resulti a primera vista, es podia exercir des de la seguretat que ofereix la separació de la resta de la comunitat cristiana. El resultat no es traduïa, per força, en submissió. No van faltar religioses que es van avançar al seu temps per escriure “tractats en defensa del sexe femení, on elogiaven la força de les dones, les seves virtuts morals i les seves dotes intel·lectuals, desafiant la dedicada creença que eren moralment i físicament inferiors als homes”.
