El pecat de la certesa

Aquest Nadal he tingut ocasió d’anar a veure la pel·lícula Conclave, d’Edward Berger, que explica tot l’entramat al voltant de l’elecció d’un nou papa. Tot i que hi ha dosis elevades de ficció, hi ha també elements que ens fan recordar el que podria passar en l’eventual votació que haurà de servir per trobar un eventual substitut del papa de Roma.  

Tanmateix, penso que fa un retrat massa amable del col·legi cardenalici i de la cúria, sobretot després de tot el que hem conegut darrerament, pel que fa a les resistències de la cúria romana i del cardenalat més conservador, que no ha escatimat mitjans per atacar les reformes impulsades pel bon papa Francesc en el si de l’Església. En el film hi ha maniobres fosques per deixar fora de servei alguns candidats, però que queden en no res al costat de la realitat punyent. 

Una de les frases que més em va impactar (deixant de banda el final, que no explicaré per no fer cap espòiler) va ser quan el cardenal Aldo diu que el pecat més gros que cometen els cardenals i clergues en general és la certesa. Una certesa que trenca l’aventura de la fe i converteix els eclesiàstics en els únics posseïdors de la veritat i del mateix Déu. 

He de reconèixer que aquest és un dels temes que més em fa pensar fins a reconsiderar la meva pròpia fe. Em trasbalsa trobar persones que parlen de la divinitat com si en tinguessin l’exclusiva, com si dia sí dia també tinguessin l’oportunitat de veure-la cara a cara i de saber-ne tots els ets i uts. Jo mateix, com més gran soc, més preguntes em faig, menys certeses tinc, més silencis he de fer davant la immensitat de la divinitat. Sé i sento que m’estima entranyablement, i que l’únic que puc fer és agrair profundament aquest regal i a la vegada fer-lo córrer, escampant aquest corrent d’amor constant, d’amor fidel i misericordiós que omple tota la creació meravellosa. 

Aquests dies, llegint tot el que han dit aquests “homes de Déu” en ocasió de la festa de la Sagrada Família, em pregunto com poden estar tan segurs de tot el que diuen. Em sobta, en el cas dels bisbes espanyols, la imatge gràfica que acompanya el seu missatge: a sobre un dibuix de Josep, Maria i l’infant acabat de néixer, una fotografia del que ells consideren la “família cristiana”: un home amb barba, una dona i un fill i una filla, tots somrients. I tot i que parlen de la família com a lloc de trobada i obertura, on es viu la reciprocitat, l’amor i la fecunditat, l’estructura primera i fonamental on s’aprèn el sentit de la solidaritat, la gratuïtat i la cura de l’altre, són incapaços de reconèixer totes les altres famílies que no són les de la foto. Perquè arriben a dir, citant una nota d’ells mateixos, que un dels fonaments de la família (tal com l’entenen) és “el significat esponsal de la diferència sexual” (per cert, la paraula “esponsal” no es troba ni en els diccionaris castellans ni en els catalans!). 

Aquests homes, doncs, continuen amb la certesa que si no hi ha “diferència sexual” no hi ha família. Aquesta certesa els fa excloure totes les altres famílies: les que formen una dona o un home sols amb els seus fills i filles i les que formen dues dones o dos homes també amb fills i filles, entre d’altres. Suposo que la certesa els la dona en part el Catecisme de l’Església catòlica, que encara avui, després del “tots, tots i tots” de Francesc, continua dient que “els actes homosexuals són intrínsecament desordenats, són contraris a la llei natural, tanquen l’acte sexual al do de la vida, no procedeixen d’una veritable complementarietat afectiva i sexual i no poden rebre aprovació en cap cas” (Catecisme, 2357). 

I obliden el que els deia la Pontifícia Comissió Bíblica el 2019 en la seva nota “Què és l’home”: “Cal saber que diverses afirmacions bíbliques, en l’àmbit cosmològic, biològic i sociològic han estat sobrepassades amb la consolidació progressiva de les ciències naturals i humanes; així doncs una nova i més adequada comprensió de la persona humana imposa una reserva radical sobre la valoració exclusiva de la unió heterosexual, a favor d’un acolliment anàleg de l’homosexualitat i de les unions homosexuals com a expressió digna i legítima de l’ésser humà”. 

Una certesa basada en prejudicis, que defuig l’amor fidel i misericordiós, ¿què és sinó un gran pecat?